Amb el fred que fa que pela, es normal que per aquesta zona hi hagi glaceres i més grans que el Turó de la Seu Vella.
I ves per on, resulta que qui dona nom a la que ha tingut l’honor de rebre la meva visita es ni més ni menys el marit i cosí de la Sisi, l’emperadriu d’Àustria, la de les pel•lícules de dissabte a la tarda quan encara érem hàbils com per menjar-nos els mocs, el Francesc Josep I, així que per obra i gracia de l’explorador alemany Julius von Haast, va deixar d’anomenar-se Ka Roimata, com li deien els maoris, per a partir de un bon dia de l’any 1865 ser conegut com a Franz Josef Glacier.
I més pinxos que un gínjol es van quedar aquests alemanys, a partir d’ara aquest serà el teu nom. I anys més tard, aquests de la UNESCO van dir amb tota solemnitat;
- Et declarem, patrimoni de la humanitat
Així que davant aquestes perspectives, encaro la fragoneta cap al Josef aquest, no sigue que amb tres estius més, del patrimoni de la humanitat en tinguem tots una mica en alguna ampolla d’aigua que es refresqui a les nostres neveres, en el millor dels casos i en el pitjor que sigui utilitzat per netejar algun Roca. I dic jo, si es dona aquest segon cas, ens acusaran d’atemptat contra el patrimoni del Món mundial?
Aquesta illa del sud, tret d’algunes zones on la poca penya que viu en aquest país es concentra, es molt rural. Poblets en hi ha, però de vegades es difícil adonar-te’n que estàs passant per un d’ells.
Deu ser que no estic gaire atent, els carrers, per petit que sigui el poble, el més estret es com el Passeig de Ronda, hi ha una casa per mansana. Una casa de fusta, grannnnn!!! I amb uns finestrals més grannnnssss!!! Tot molt bonico, com una Casa de la Pradera, però en nou, tant nou que els ramaders acompanyen als bestiar amb quads i els veus aconsigar a les vedelles pel mig del prat, pujant, baixant, derrapant i fent cavallets, així que lo d’utilitzar cavalls com als ranxos de les pelis, ací ja es història.
L’etapa d’avui acabarà a Picton, que es el lloc d’on surten els vaixell cap a l’illa nord.
Apart de tenir glaceres, també tenen o tenien mines, i mines d’or.
Hokitika, que te nom de ball regional però a lo punki, es el tret de sortida per recórrer aquestes “mines”.
I les tenien, perquè d’activitat minera, no en queda gaire i del que va ser tota l’ infraestructura que es va muntar per a les explotacions, en queda... en queden els cartellots amb fotos dels bons anys que han tingut a be reproduir perquè ens em fem una idea.
Deu ser que les cases de fusta no aguanten gaire, no en hi ha ni una. Això si, saben molt be on eren.
- Veus aquesta esplanada?
- Si, la veig
- Doncs era ací
- Ah!!!!
Avui he tingut una lliçó pràctica d’anglès extensa i intensa.
Davant la poca feina i clientela que hi ha al càmping, la mestressa del negoci, un cop vist el color del meu passaport, ha descarregat una bateria de preguntes sobre on, com i que hi ha a Almacelles.
Amb la col•laboració inestimable del Sr. Google, aquesta bona dona, ja pot distingir entre el Passeig de Gracia de kamakulandia i el carrer Major, que a la Plaça de la Vila hi ha l’Ajuntament i l’església de la Mercè, que tenim el Tossal de Lo Vilot i que recentment ens em proveït d’un parc que l’em anomenat Parc d’Europa, que es va trobar el Balco del Senyor i el lluïm en un lloc destacat del poble, que Sant Jaume, aquell sant que va deixar petjades per tot el Món i que te els ossos a Compostel•la, va passar pel poble on es va punxar al peu i gracies a l’aparició de la Verge de l’Olivar va poder continuar caminan, en aquest lloc hi ha una ermita per recordar el miracle i podem presumir de tenir un pirulo de més de 22 metres d’alçada, enveja de tot els pirulos de similars característiques que hi ha escampats per tota la ribera del Nil.
Tot i aquesta extensa conversació, el meu anglès no agafa nivell i Joan, no es problema de l’accent del kiwis
Amb els asturianos que vaig parlar al Tekapo Lake, també estan disposats per pujar al vaixell i tirar cap a Wellington.
Jo mai he fet això de pujar sobre quatre rodes a un barco, i aquest es grannnnn!!!
Una filera de camions esperen per entrar i al moment de fer el check in.
- Your name?
- Òscar
- Your family name?
- Barrios
- Line number six. You are welcome!!!
Son organitzats aquests kiwis, en un tres i no res, som tots dins la panxota del barco, per cert, construït a Astúries i dues hores i poc a tocar terra a Wellington
Un temps de silenci i poca activitat, un parell de nits sense dormir, malt de cap i ganes de tornar a casa.
Un fet, que a Lleida, no te gaire transcendència, a 19.000 km, pot suposar un greu problema.
A sobre, s han donat totes les circumstancies que es tenien que donar per que fou de la màxima transcendència en el temps que porto de viatge
Trobar-me en un lloc on no conec a ningú, amb un anglès... molt particular, sense un dolar, es tot un panorama
Així em vaig veure diumenge per la nit, a 180 km, tres hores de viatge d’on la vaig veure per últim cop, un Mc Donald s de Wellington. Amb reserva de gasolina a la furgoneta i en un lloc on si t enganxen dormint al carrer com a turista, et claven una multa de no pocs diners
Fer-me entendre, amb el super nivell d angles i explicar-li les circumstancies al pobre home del càmping, mereix una Espasa-Calpe. Li vaig devé fer tanta pena... Davant dels seus ulls, tot confiat per pagar-li la nit, començo a buscar per totes les butxaques, sota l’aigua que queia del cel remeno la furgoneta de dalt a baix... la cartera no apareix.
Em va ajudar en tot el que va poder. La cartera no ha aparegut, definitivament la dono per perduda, però al Món hi ha gent per a tot, inclús per a deixar-te dormir en el seu càmping i si no en hi ha prou, ficar xofa a la furgo per mirar de tornar al lloc dels fets i no se si alguna cosa més, perquè no vaig entendre tot el que em va dir.
Així que amb aquest panorama, torna cap a Wellington
Rastrejar un, dos, tres cops el lloc on vaig estar assegut al Mc Donald’s, mirar pel terra on era aparcada la frago, mirar totes les papereres que hi ha pel trajecte de uns trenta minuts caminant...
Els miracles no existeixen i la casualitat no es va donar en aquest cas
Denunciar davant la policia de Wellington, on tenen un servei de traductors e intèrprets en tots els idiomes, va ser, gracies al que em va tocar, feina fàcil.
Menció especial a l’Embajada del Reino de España a Wellington.
Sé perfectament que les ambaixades no tenen la funció de ser una agencia de viatges, i molt menys un banc, encara que en segons quins casos, (gent que es entre reixes) ho fan i a fons perdut, però que tot el que en puguis treure es...
-
Suerte.
La funcionaria Victoria, suposo que una auxiliar administrativa, a la que vaig estar esperant darrera un vidre durant uns minuts mentre acabava la seva interessant conversa amb el Carlos sobre cursos de flamenc que fan a Wellington i que davant del cinquè o sisè
- Hola!!!
Apareix i em parla en anglès... i amb cara de prunes agres em va despatxar tot lo ràpid que va poder, donant-me com única aportació la expedició d’un nou passaport.
Espero que no en necessiti cap més d’aquest Regne i que el proper que tingui, correspongui al del meu país i que ens tractin com a persones.
Així que ja sabeu per a que serveixen les ambaixades d’aquest ex-imperi. En cas de que os trobeu en similar situació, ni perdeu un minut, sol en cas de necessitar un passaport.
- Ah!!! Carlos!!! Acuerdate de cerrar la caja, que el letrero que hay detrás de la puerta de entrada te delata.
El tema dels diners, ja esta solventat gracies a l’Eva, la meva “Pobreta”, que es de vacances prop de casa, la Silvia, la que fa de jo quan no soc, una mica més lluny, també es mereix conèixer món i veure al seu fill que esta treballant per allà, com la majoria dels de la seva edat
Així que aquesta es la historia d aquests últims dies
Ja començo a l’alçada dels grans com el Vicent, que es va veure en una situació similar a Cambotja i que també va sortir endavant. Fàcil no es.
Ara continuo el viatge com antes, com anys enrere, amb la butxaca farcida de bitllets i intentant buscar una solució que sigui factible, com la de fer me arribar una Guissona nova a Auckland antes de marxar cap a Bolívia, penúltima parada d aquesta historia
Gracies als que en el moment en que vau tenir noticies em vau fer costat.
A les germanes els dec un monument.
Una abraçada i molts petons per a tots
