El Nido 22, 23, 24, Sabang 25, Puerto Princesa 26, 27 d'abril de 2.013.

El Ricardo, l’agent de vendes de Coron i que te vincles familiars amb tots els negocis del poble, excepte amb el de les senyoretes que fumen i parlen de tu, ens ha colat un creuer de vuit hores, amb jalo, begudes, i... en fi, ni el Pacific Princes, per anar fins a El Nido.

I a l’hora indicada, el Ricardito apareix per la plaça de Coron.

- Hello friends!!!. What may have rested today?

- Good, very good.

- Oh! It is good hotel.

- If hijeitor, if!!! Your family has very good facilities.

Un acte de fe ha estat la compra dels tickets. Del talonari que du a sobre, no es va guardar matriu ni copia ni res de res, aprofitant totes les fulles, ja siguin original o copia/calco, per entregar-les als passatgers:

- What is our seat number?

- No problem. Now give the seat.

Je, je!!! Seient numerat? 

Sort que no hi ha gaire gent per aquest trajecte. Els seients son unes fustes, això si, tapisades amb escai i ves per on, ens em pogut estirar i fer la del carnero que ha estat interrompuda, pel servei de càtering, subministrat en una safata de porexpan per un rudo lobo de mar.

I prou que un no vulgui una cosa, tingui por o fòbia, perquè una atracció especial i selectiva, s’enfili cap a la víctima, en peu de guerra i amb totes les armes preparades.

Les alarmes s’encenen via guaxap i desesperat crit de pànic.

- Òscarrrrrrr!!! Baixaaaaa!!!

- Que dimonis passa?

- Una aranya com un elefant!!!

- No pot ser, no he escoltat cap peuada. Deu ser que m’estic tornant sord???

Be, com un elefant... no, ara, com l’ull d’un elefant? Si

Problema solucionat, amb un drive d’espardenya que ni l’Orantes en els seus millors temps hagués millorat la bestia ha quedat estrullufada, formant part a partir d’ara, de la decoració de la room.

- Mira a veure si en hi ha alguna més!!!

- Si señorita!!!

- Apa Joan, anem de safari!!!

- Ací al cuarto de bany, no hi ha ningú.

- Aixequem las motxillas, a veura si en hi ha alguna per ací

- Ni rastre. Vaig a mirar davall del llit.

- Que nya algú asi?

- En trobas?

- Noooo!!!  Quatre pobres petitotes aranyes mortes de fàstic.

- Hòstia!!! (Tal com raja) No!!!

- Què passa?

- Mira!!!

- Guau!!! Quin exemplar mes bonico. Raquelllllll!!!, Vine, mira que guapa aquesta!!!

- Noooooooooo!!!. Mateula!!!

- Raquel, que la violència no porte a cap puesto. Vine cap ací i parla-li amb carinyo.

- Jo me’n vull anar a casa!!! Al Corte Inglés!!! A passejar pel Passeig de Gracia. Que allí no hi ha animals salvatges!!! Buaaaaaa!!!!

- Collonera!!! Que no en hi ha per tant!!!

Aniquilada la segona presa, la mestressa de la posada.

- Excuse me sir. I'm very sorry what has happened

- Do not worry, nothing happens. The room is force neteitor and these bugs have entered the carrereitor.

I es cert. L’habitació impol•luta, amb olor d’Ajax Pino per tots els racons.

Em començat forts, ara ens toca trobar al Vicent. Ell no te GPS incrustat al seu cos però confiem en que com el poble es petit...

-Viceeeeeeeeeeeeeent!!!! (Veu d’ultratomba de Constantino Romero)

El guaxap l’ha localitzat 

- On esteu?

-Mira, ací t’envio el localitzador.

- Si estem al canto mateix.

- Pos vine cap ací tu que coneixes la ciutat!!!

- Ara surto.

Per ser que estem al canto i ara surto, trenta minuts tarda en aparèixer la figura del Vicent!!!

- Hola!!! Que tal? Et veig més gordo!!!

- Tu també tens un bon tomb.

- Es de la birra i la xuculata

Es veu que la mala fortuna ha deixat en pau al Vicent. Des de que ens vam despedir a Laos, ha estat afortunat amb 80.000 laocasitos, que no he sapigut encara com van anar a parar a les seves mans i una càmera de fotos de les que saben nadar. Esta més content!!! La càmera, sap de qui es, però tot intentar-ho, va ser impossible de entregar-los-hi als propietaris i això li sap una mica greu.

Diada de Sant Jordi, aquell que tenia una llibreria i una floristeria i amb una visió de negoci brutal, es va inventar el dia del llibre i la rosa per eliminar els estocs acumulats i mira, a lo tonto a lo tonto...

Ja que ací de roses no en hi ha ni una i els llibres no els he vist, ens deixem de romanticismes i anem a conquerir nous territoris.

Fent-nos amb els serveis d’un barquero local, assaltant el mercat local on ens em fet amb un quart de pollastre per cap i com no, l’omnipresent arròs, anem a explorar unes quantes més de les illes que hi ha al voltant de El Nido i que venen detallades en el circuit A, B, C, o D de les agencies locals, en hi ha de tots els colors.

I com passa al poble, ací també la Verge apareix. 

i on? No pas deball una aulivera, ni al mig d'un descampat. Ací ho fa en una illa, gairebé un roc.

D'aquesta aparació es deriva la més terrenal. La d'un canadenc, que deu fer pipi i li deuen caure monedes com a un maquina tragaperres, perquè el tipo va construir un complex amb tota classe de detalls i luxes per recordar l'aparició. Però es veu, que quan ja ho tenia tot a punt per tallar la cinta inauguradora, un altra aparició però de signe contrari, li va fer abandonar la mega-construcció. Es veu que la cosa va de bruixes i la Verge no està per la labor d'espantar-la.

Però estem en clara minoria. La població catalana no es pot comparar en número a la dels xinorris. Sota les pedres? I sota l’aigua també. No hi ha manera de desfer-se’n d’ells.

I es que tot i no saber nadar, el seu esperit de supervivència es tan gran, que ni s’ofeguen. Son uns autèntics kamikazes o inconscients. Es fiquen per tot arreu, hagi o no hagi corrents, rocks... un tsunami contra la natura.

Conscient de la problemàtica que això suposa, el nostre capità fica rumb a un lloc on estarem sols. Per dur aquesta maniobra, varia l’ordre del circuit i efectivament, hi ha un illot on no hi ha xinos a la vista.

- Oh !!! Que macu!!!

- Això es vida!!! Jo em vull morir ací, però d’ací dos-cents anys.

Massa d’hora em cantat victòria. Allà a l’horitzó, apareix un vaixell amb bandera enemiga i que s’enfila directament cap al nostre paradís.

- Marxeu, marxeu d’ací!!!

- Estem apestats pel vómito negro i el beri-beri.

- Tenim puces i polls.

Ni caso. Allí que s’han plantat i ens han envaït fins al punt de ficar-se a sobre de la taula que teníem preparada per al nostre aperitiu.

I desprès dels xinorris, els uruguayanos i altres més han anat arribant. Així, el que havia de ser un dinar en pau i silenci, ha estat un dinar.

De matinada, els ipots i ipons treuen fum. 

- Fot-li Pou!!!

I el Pou no li ha fotut. 4-0 i a dormir sense son, que son les tantes i amb la calor que fa ací, no calia aquest resultat per anar al llit calents

Amb la moral pel terra, dediquem el dia d’avui a recuperar-nos una mica. Un platja d’aquelles que surten a les postals, com totes les que hi ha per ací, es el nostre objectiu seguint la recomanació del Vicent, que ja ha explorat el territori.

Tots cinc ens em pogut ficar dintre d’una moto, amb el xofer sis. Pobra!!! Treien el fetge a les pujades, però ens ha portat fins a les portes del suposat paradís.

Tanta necessitat de recuperació es la que tenim, que el desplaçament màxim, segons el GPS, ha estat de... VUIT METRES!!! Concretament de la tovallola a l’aigua travessant un banc d’arena

Tanta ha estat la pau i la recuperació que han obtingut alguns membres de l’expedició que ha succeït un fet per primer cop en el Món mundial.

Es el fet del dia!!! De la setmana!!! Del mes!!! De l’any!!! Del segle!!!. No estimats parroquians, no es tracta d’una reunió del Mariano amb la Merkel, ni de l’arribada de l’home a Mart, ni tampoc es tracta de que la UEFA ha anul•lat l’hecatombe d’aquesta matinada.

La Raquel, ha fet un pas més per convertir-se en una intrèpida aventurera i viatgera. Amb gran valentia, tirant de l’heroica, s’ha assentat a sobre d’un Roca i després d’una estona de meditació, ha tingut un moment zen i per primera vegada en la seva vida, ha ficat un ou en una tassa desconeguda .

L’hora exacta la desconec en aquest moment.  Des de que va sortir de Barcelona, tot ho anava guardant fins que avui, per fi, a vist la llum

- Que tal Raquel! Com ha estat?

- Cal que avisem als bombers, als de la Creu Roja, l’exèrcit, als de l UNICEF, Médicos sin Fronteras???

- Clar, tants dies!!! Fent un càlcul estimatiu. Uns 400 grams per dia per 14 dies...

- Cinc quilos sis-cents grams!!!!

- D’una tacada?

- Ostres!!! Això si que ha estat un part!!!

- No, he fet la dosi normal d’un dia

- No pot ser!!! On t’ho fiques doncs???

Així que aquest cop, quan torni a casa, podrà passar directament a endrapar croquetes i deixar per a més tard la visita al Roca.

- Enhorabona Raquel!!! Per moltes vegades més!!!

Queda enregistrat al meu ipone el dia d’avui com a un dia especial digne de celebrar i recordar anualment.

Abandonem El Niu.

Esperant una hora i mitja a la cruïlla que ens portés, el mariano apreta de debò.

Els morrofiemo de les motos demanen gairebé el mateixos diners per fer un trajecte de 45 minuts, fins a Sabang, que de El Nido a la Junction que son quatre hores. I a sobre, es fan un fart de riure. Ens tracten d’estúpids!!!

Mentre el Joan i el Vicent negocien amb una “van”, s'ha atansa per parlar amb ell un dels morrofiemos

- Where are you going?

- Is my friend

- Congratulations

- And you, where are you going?

- A Almacellas, but here you do not passareitors. This time we are not ens fotras pas.

El tracte ha arribat a bon port i com a senyors, en una “van” amb aire condicionat... la mar de pinxos!!!

- Renoi!!! Això, apart de les coves... aguaita quins rrrrresorts!!!

- No se pas com ho deuen d’omplir, perquè de guiris, molts, molts, no en hi ha.

- Anem a reservar per anar a les coves.

- Som hi!!!

I cap l’oficina on es fan les reserves per anar a veure aquesta meravella natural, un riu que funciona per unes coves de set kilòmetres de llargada.

- At what hotel you are?

- Do not know yet

- Well, I need to know the hotel

- That same.

- It can not be, this no longer has places to go in the caves tomorrow

- Collonera!

Ho tenen muntat de tal manera, que cada hotel te un número assignat de places per dia. Així que, primer has de buscar hotel i que tingui places per anar a fer l’excursioneta.

I com a pobres que som,  no hi havia hotels més lluny, a l’últim en anat a parar!!!

Tot i les escletxes, extensió de la superfície habitable, densitat de població (Joan, Vicent i jo mesmanente, tres mascles com a tres catedrals), qualitat de l'aire, alçada de la tasa del wàter, la nit a la cabana ha estat tranqui-la, ni els galls ens han despertat.

Avui, lliçó d'espeleologia.

Per ser que hi ha quatre gats als poble, genteta en hi ha per visitar aquest riu amagat a la meliguera de la muntanya.

I de bon hora, ens em topat amb el llest-prepotent-imbecil de torn.

Un cop tenim en les nostres mans el tiquet per entrar a la cova, em de treure el de la barca, cosa que no es pot fer a l'hora, la complexitat administrativa i els recursos necessaris per fer-ho, no son a l'abast dels filipins. En fi, saaaanta paciència!!!

Pos el guaperas aquest, es tant treballador, que per no tornar el canvi, es capaç de fer una becaina entre client i client i a sobre et mira per sobre de l’ombro, quan tot just com a  molt, et pot veure els cordons de les sabates, entregant les monedes, com si d'una almoina es tractés.

Com a corders ens porten,

- Now sit back here and wait for them to say your number.

- Yes wuana

El "gondolero" ha estat mes simpàtic, si no, li tombo la barca!!! I la cova, tret de que com no he begut ni aigua, no he vist la meitat de les coses que el gondolero assegurava veure.

- Amica!!! Arriba!!! Left!!!

L'Èlia ha estat escollida com a directora d il•luminació de l’expedició executant les ordres avanç que fossin sol•licitades

- A lyon!!!

- Un lleo, on??? Si no el sento grinyolar

- Prepara l’escopeta per si ens ataca.

- Up, up!!! Alante!!! San Pedro

- No fotem!!! Ja ens han matat???

- Tant em pujat que ja som a la vora de Sant Pere

I d’eixa manera em repassat als actors principals de l’últim sopar i totes les bestioles que el Noé va pujar a la seva arca. Per poder apreciar-les amb claredat i descobrir-ne de noves es necessari l’ingesta de una dosi etílica.

Poca cosa mes hi ha a fer a Sabang, a no ser que vulguis estar uns dies gaudint d'un macro concert de guekos i rascar-te el melic fins amagar el dit

Així que cap a Puerto Princesa. Eh que sona be?

L’entrada ha estat triomfal. Un centre comercial com una casa de pagés, nou de trinca, amb un muntè de botigues. 

Com es l’hora en que el torrefacto s’està coent, l’aire condicionat es un manà.

La tasca de buscar hotel, es mereix una menció especial. Després de remenar amunt i avall, em fet cap a un hotelet al cantó de la funerària 

I també tenen un Manonals i uns garitos on hi ha unes noies que canten i ensenyen gairebé de tot.

Com resistir a la carnal temptació? Admirant l’art desplegat per aquestes artistes.

Entre cançó i cançó, veient l’espectacle de conquista dels concos rostro pálido amb les filipines, que per enlluernar-les no els neguen res,  se’ns han fet les tantes de la matinada per recollir els entrepans que una rara parella (estant un davant l’altre, es comunicaven via guaxap) han deixat als seus plats.

I tant de matinada era, que la porta de l’hotel, es tancada i barrada.

- Casun l’olla!!! Que fem ara?

- Ací no cuntesta ni Deu.

- Anem a dormir a la funerària? El servei es 24 hores.

- Vaig a saltar!!!

- Para conte que aquestes puntes de ferro poden fer-te molta pupa.

- Tranquil, jo entro a casa meva així tots els dies.

Fent gala dels millors temps del Spiderman, el Joan s’enfila porta amunt enganxant-se al ferro com si a les mans tingues un iman.

- A veure si sonarà l’alarma i sortirem als diaris.

- Ja està!!!

- Apa!!! Pos a fer nonones

Coron 17, 18, Illa de Calambuyan 19, Concepción 20, Coron 21 d’abril de 2.013. -Filipines-

Un altra nit de bus i aquests no tenen lliteres. 

Un fred que pela, sembla que els filipianos tenen por de morir fregits, segur que d’aquesta manera no moriran, nosaltres pot ser si, però de pulmonia. Tots ven tapadets no sigui que siguem víctimes del “vómito negro” que va fer estralls a les tropes colonialistes fa una mica més de cent anys.

I a les quatre de la matinada, on anem? Pos si senyors, un lloc de garanties, confortable, fresc, amb wifi i amb possibilitat de jalar, o no, no pot ser altre que... els Manonalds!!!

- Apa nois, apalanqueu-vos be, que ací ens hi estarem una bona estona.

- Jo no he pogut dormir en tota la nit.

- Pos en aquesta zona, l’oferta hotelera es...divertida.

Fins a les dotze del migdia ens han vist el careto els manonaleros. Ara, han fet caixa eh!!! No os penseu que em estat per la jeta, que tenim certa sensibilitat i consciència.

Acostumats a veure rostros pálidos, com a que no estan gaire acostumats en aquesta zona de Manila i ens mirem com si fóssim astronautes, deu ser per les motxilles.

D’eixa manera, arribem a l’aeroport on un avió de ventiladors ens espera per anar fins a l’illa de Busuanga. I deu ser que les pales no deuen estar gaire netes, o sigui, que ens ha tocat esperar una bona estona més. Delayed.

Ara, lo de l’aeroport de Busuanga, te la seva gracia.

Petiiiiit!!! Com el rebedor de casa. El xofer de l’avió ha entrat a la pista com un torero a matar, de morro i “esquinau”, que aquest no li fica el fil a l’agulla ni amb una cinta transportadora. I de cinta transportadora, je, je, je!!! Un mostrador de fusta, simulant-la, es el que hi ha per recollir les maletes. De donar tombs? Ni parlar-ne. Del carricoche a les mans del passatger directament.

De la fresqueta dels arrossars em passat a la calor de Coron.

Coron es petit i te mercat de peixos, una plaça on es pot jalar i un individuo que esta a la caça del turista, el Ricardo.

El Ricardo, te de tot. Es com El Corte Inglés de Coron. Vols un hotel, ell te el més barat, casualment d’un familiar. Vols una barca, ell te la millor, casualment, de un familiar. Vols menjar, ell sap on es menja millor, casualment de un familiar, necessites una aspirina... el que vulguis, tots els de Coron son família seva.

I la nit divertida. Els sorolls no han deixat de entretindre la vetllada. Les cuques s’han constituït en comitè de benvinguda fent els honors a la Raquel. I les rates? Les rates han estat donant la murga tota la nit. El sostre de canya de bambú, com a escenari de la seva actuació, no han parat les baralles, carreres, orgies... una torre de Babel.

Filipines, la terra oblidada pels successius governs espanyols, no es d’ara que es facin les coses malament en aquest país, la cosa ve de tradició ja, es un Munté d’illes, com a 7.104 més o menys segons l’estat de la marea i anem a investigar-ne, amb la nostra caravel•la particular, (es que dels xinos, ja n’estem una mica farts) unes quantes.

Com a bons catalans mirem fins l’últim peso. A l’hora de demanar preus, aquests filipianos, no paren de ficar zeros, així que anem al mercat a comprar les provisions necessàries per alimentar-nos durant la travessia.

Amb quatre trossos de pollastre, dos peixos (desconeixo la seva raça, però si son sardines, deu ni do) uns plàtans i uns mangos, a corre que ja fem tard.

Os podeu imaginar el color de l’aigua? Recordeu els vostres primer dibuixos? Si, si, aquells en que l’aigua era de color blau, però blau blau? I de color verd que no he vist enlloc. Així es l’aigua d’aquesta zona, per deixar tremolant l’Alpino. Tires una agulla i la veus caure fins que arriba a terra. I peixets de colorines, i coralls xulos, xulos!!! 

I com a dofins, es que tenim una gracia nedant que es l’enveja de tothom, ens fiquem per forats que hi ha a les parets i ... 

- La Isla Secreta

- Secreta? Pos si hi ha un futimè de gent.

- Es que ara, amb això de l’internet i el google, no hi ha secret que duri.

- Ja veig.

Tot un espectacle veure als xinorris nedant.

De nedar no en tenen ni pajolera idea, però amb l’armilla cosida al cos i un altra, per si acàs a les mans, no paren de tocar allò que no sona i com a kamikazes, a l’aigua que van. Deuen de ser de molt mala rassa, perquè el mar no se’n ha empassat cap.

Torrats com a guiris del nord d’Europa a Salou, tornem cap a la nostra base, a veure que tal es porten avui les rates.

Ja fa dos dies que no agafem cap bus i això genera un cert estat d’ansietat, així que avui, canviem de lloc i ens en anem cap a Concepción.

De la plaça del poble, com no pot ser d’altra manera, surten els busos cap aquest petit poble, escenari de la nostra propera aventura.

- Ací ens em de ficar?

- Però si no hi cap ni una agulla!!!

- Pos mira, mira!!!, Sembla que tot això que hi ha pel terra, te intencions de pujar-hi també.

Com si es tractes d’una evacuació!!!  Així van els busos, per anomenar-los d’alguna manera.

Les finestres? Sense vidre. De cortina? Una fusta. Els seients? Quatre fustes enganxades amb uns tornillos que els i surt la punta, enfilant cap al menisco i la distancia entre seient i seient? Riu, riu!!! Riu de Ryanair!!! I juntets, amb molt d’amor, personal i caixes de tota mena que fan les funcions de cinturó de seguretat, comença la travessia.

- Ja no em queden dits per contar les parades que portem.

- Si al mapa, es al cantó!!!

- Doncs o fem una panoràmica per l’illa, o els de google menteixen.

Hi ha una de les passatgeres, especialment cul de mal asiento. Porta una camiseta que fa referència a que es estudiant de criminologia. No para quieta ni un moment, al davant, al darrera, a la dreta, ara puja, ara baixa. Deu d’estar a les lliçons de Sherlock Holmes o es que te formigues al foradet?

Que de tant distrets que anem, no sabem on em de baixar. 

- Esto trasto, el GPS, diu que això es ací.

- Pos si no es veu una casa?

La criminòloga, al tanto de tot.

- Yes, this is Concepcion

- Really?

- Yes

- Where?

- Here, the village is not far

Fot un torrefacto que no es pot respirar i estem en una cruïlla on més enllà d’on podem veure, no hi ha només que arbres i dos camins de polseguera. Un per on ha tirat la tartana i l’altre pel que se suposa que tenim que anar nosaltres.

La criminòloga, no ens deixa de vista i va obrien camí. 

- Crec que sap on va. 

- Seguim-la!!!

Deu ser bona estudiant, sense dubtar ni un moment, ens ha portat on es troben les residencies dels autòctons.

- I per dormir, que?

- Avui anem a dormir a una illa deserta

- Deserta?

- Si, deserta.

- I ni hi ha un Mercadona?

- No. comprarem ací el que necessitem.

- Pos jo, ací, de Mercadona no en veig cap.

El nostre objectiu es diu Calambuyan, una illa DESERTA!!!

Seguint les instruccions d’un ianki, amb forma de Santa Claus i apestat de diners (es propietari de una de les illes), amb la barqueta xino, xano, cap a Calambuyan.

Es ja l’hora en que el Sol cau i la llum es brutal, bancs de peixos salten fora de l’aigua tots a l’hora i en la mateixa direcció, tot es tan bonico!!!

- L’illa!!!

A aquets li ha agafat la vena de Rodrigo de Triana

- Diagonal?

- No fotem!!!

- Que anem a una illa deserta, que no hi ha centres comercials, ni Mercadonas, ni tan sols la Farrana.

- Deserta? Pos si hi ha gent!!!

- Clar. El cobrador, però per la nit fot el camp.

Ja, ja!!! El cobrador!!! Il•lustre personatge, l’encarregat d’aquesta illa respon al nom de Don Cris, deu ser parent llunya de Don King, el de la boxa.

I vet ací, que la benvinguda no ha estat d’allò més carinyosa.

Es veu que al Don Cris, en vint anys d’estar al càrrec de l’illa, ningú, però ningú, ningú, li havia dit que 200 pesos, uns 4 euros per cap, es molt car per dormir a una hamaca i al ras.

Tan gran ha esta l’ofensa, que el Don Cris, no ens vol deixar dormir a l’illa, que ens en anem a un altra on hi ha resorts molt guapos.

- I que em fem de tot el fato?

- No m’imagino entrant en un luxuri resort, amb la borsa de les sardines, els plàtans, les patates...

- Em de fer-lo canviar d’opinió.

Així que l’Èlia, en missió diplomàtica i bandera blanca, es dirigeix cap al Don Cris.

- Is my decision

- Look into my eyes Don Cris i tell me I'm a bad person

- I have high blood pressure and I go to the hospital.

- But man is not so!

- Is my decision

I ja ens veieu a tots, com a corders degollats, de genolls davant del suprem Don Cris, implorant-li que ens deixi quedar a l’illa

- Èlia, parla-li de Crist, que ell perdona tot

- Vols dir?

Finalment, les pregaries han fet efecte al caràcter dur de Don Cris i ha doblegat la seva postura.

- Iuuuuuupi!!!! Passarem la nit ací

- Venga, em de decapitar i treure els budells a les sardines i preparar el foc.

- I com las natagem?

- No heu netejat mai sardines?

- As ka am fa fàstic, la sang, las venas....

- Pos es fa així!!! T'has de convertir en un sanguinari.

- Jo ho he de fer això.

Ens ha quedat un sopar, de luuuuuujo. Les sardines al seu punt, les patates carbonitzades, però boníííííííísimes.

I ara, desprès de sopar, un bany al mar per a veure el plàncton i a dormir.

De matinada em tingut la visita inesperada de la pluja. A les dues, als rellamps i trons s’ha sumat l’aigua. No ens ha tocat més remei que ficar-nos a cobert i seguir dormint.

Més illes pel dia d’avui, totes amb aigua espectacular, arena blanca, però Sol poc, els núvols ens han fet companya tot el dia i ens han fet el favor de no socarrar-nos més del que ja ho estem

Un cop a Concepción, el ianki ens dona tota classe de detalls de la seva vida i miracles.

- Today I pay to workers. when they sign the receipt, I offer a shot of rum

- I si ens hi fiquem a la cua? Igual ens cau alguna cosa.

Pintoresc l’hotel que te aquest. No hi ha ningú més allotjat, sol nosaltres quatre i totes les habitacions son plenes i una, especialment molt plena.

Els personatges que l’ocupen son d’aquells que tenen el sexe indefinit o per definir o... Be, que son travestis i no crec que estiguin ací de vacances, tot i que es barat el que paguem no crec que estigui al seu abast, tot el dia entren i surten de la room i ves a saber quins tractes tenen amb el Capità Oregón, que es així com es fa dir, molt americà.

A les quatre de la matinada ens em llevat avui!!! A les quatre!!!

Com es diumenge, sol hi ha un jimmix per tornar a Coron i passa sobre les cinc per Concepción.

- Que Deu ens agafi confessats!!!

- Això es ple com un ou!!!

- I de caixes de peix!!! Quina pudor!!!

- Mira, mira!!! Com regalima l’aigua que surt de les caixes del peix per tot el terra!!!

- I on deixarem les motxilles?

- I on seuré?

Penjat de la porta, durant les dues hores que ha durat avui el trajecte de tornada a Coron. Per mi millor, assegut entre tant d’amor, amb la calor que fa, i la comoditat dels seients, millor de peu que mal sentat.

A les set del mati, ja estem a la plaça del poble. I sabeu qui hi es també?

Efectivament, el omnipresent Ricardo que ens torna a oferir hotel.

- Hello my friends! How about was the viajeitor?

- Well, well.

- Hotel you have tonight?

- We do not know we going to do.

- I was talking to my cusineitor to make you a a better price.

- No, no need, there are rats, cockroaches ...

Si hi ha una cosa bona a Coron, es la pastisseria. Bona i barata!!!

- Al ataquer!!!

- Two of these, two of these, two of these, two of these

- Nennnn!!! Deixa’n algun pels demés!!!

Amb la panxa plena de sucres, em passat tot el dia revelant, escrivint i descansant els nostres ossos a l’hotel.

Demà ens en anem cap a El Nido, amb un vaixell que te prevista l’arribada en unes vuit hores de viatge