Entrar a un país caminant per la frontera, es un puntaso.
Una xapa més al passaport i satisfer el interés dels polis de recollir per la face uns quants washingtones, però com si passegessis pel carrer Major.
- Hazme una foto!!!
- Si claro, luego me la haces tu a mi, vale?
- Vale
- Oe, oe, oe, oe!!!
Com la canalla quan comença una excursió.
No m’estranya que el Roldán fes cap ací, sucant degudament al personal de torn, tot son facilitats.
Es ací a les 4.000 Illes on hi haurà un retrobament important.
L’Èlia, el Joan, el David i la Mireia, han de fer cap ací.
De moment estic amb el Grabrielle, l’Alex, la Mariane del país veí de la France i l’ Eli, una noia de Granada que també està de viatge sense data de tornada.
- Yo soy un hombre, no puedo dormir en la misma cama que otro hombre!!!
El bungalows, estan pensats per a parelletes i els llits son per a quatre cames i quatre braços. Això si, tots molt simples però es que el lloc, es tan bonico, tots encarats al sunset, sense soroll del tràfic...
I el telèfon treu foc.
- Òscar!!!!, Òscar!!! On ets? Estem a Don Khoooooooon!!!
Caram!!! Que els de Sant Cugat ja son a una de les 4.000 Illes , no es la mateixa on jo em trobo, però estan al cantó.
- Tenim un hotel molt baratu i em reservat per demà una habitació per tu.
- Com si fos pel preu de l’hotel!!!! Que jo vinc amb vosaltres pagant el doble si cal. Si no cal no, eh!!!
De bon matí, abans que la solana m’achicharri, enfilo direcció el pont Francès per canviar d’illa i ...
- Hoooooola guapu
Allà al fons, apareix l’Èlia i tot seguit el Joan, amb una postura estranya, o sigui, el cap tort
- Acabu de ficar-me unes gotes a l’uida i em dit, ja veuràs, me las ficu i apareixerà l’Òscar-
- Efectivament, ací soc. Quina ilu, que content. Muakis, muakissssss!!!!
- Vam arribar ahir per la tarda i vam estar cridant el teu nom a veure si et trobàvem
- Ja. Però jo em pensava que arribàveu avui. Per això em vaig quedar a l’altra illa.
- Que fas que estàs tan prim?
- Nuse, jo menjo, però no hi ha manera de créixer. Gairebé no puc seure, em fot un mal el cul!!!. Se’m claven tots els ossos als gallons. He perdut el coixí.
Molt emocionant.
- I conta, conta, com ha anat tot? Que has fet, i que va passar?
Ha estat un dia per recordar, de molta tranquil•litat, sol trencada pels rots d’una banda de ciutadans de l’est d’Europa, greixosos i amb les pells plenes de calcamunies, que a la mes bruta de les granges de porcs no haguessin cridat l’atenció i esperant a la Mireia i el David.
Ja es fosc i no creiem que arribin avui, serà demà, l’última barca es a les sis de la tarda i el trajecte des de la frontera es curt.
Però un cop més Murfi no ha dit la seva última paraula i tot just demanat el sopar, de la foscor apareixen sofocats la resta de l’equip.
- Hoooooola!!!. D’on sortiu a aquestes hores?
- Em agafat l’últim barcu i venim caminant a las foscas, ans ha deixat a Don Dep.
- Muakis, muakiss, requetemuakisss.
Els petons i les abraçades, van que volen. Tot just fa uns mesos, unes setmanes que ens coneixem i com si fos de tota la vida. Però.. el bons, tots parlen el mateix idioma, i es fàcil, molt fàcil entendres i anar tots a una.
Avui serà un dia Verà Atzul. A una hora prudencial, com la canalla ha fet bondat aquesta nit, carreguem les piles i a buscar bicicletes per explorar l’illa.
- Fiqueu-vos ben guapos que avui farem moltes afotos.
- Puc agafar la cantimplora i el peluix?
- La cantimplora si, el peluix deixa’l que hi ha molt pols i s’embrutarà. Si vols també pots agafar la pala i el cubo que anirem a un lloc on hi ha arena i podràs jugar.
- Podré jugar amb l’arena?
- Si
- Guai!!!
- Aparteu criatures i padrines!!!!
Comença la pedalada amb il•lusió, però l’afany recaptatori dels autòctons ...
- Ssssstop!!!
- Com que stop?
- Teniu de pagar 10.000 xismes per poder visitar l’illa
- Que dius pocasolta? Si estem allotjats ací. Au fuig!!! Passa fora!!!
Aja!!! Aquests no saben que venim del país dels peatges i estem fins a la coroneta de pagar per tonteries.
Però no ens en sortim tan fàcilment. Al arribar a les falls, un altre control.
Que no ha colat dir que ja havíem pagat i que si no tenim el tiquet, que no passem.
- Casun l’olla!!!
Un cop afluixada la mosca, ja tenim carta blanca per barallar-nos amb els xinorris, que no hi ha manera de perdre’ls de vista i ficar els peus en remull al Mekong.
Ha estat un dia de bici, aigua, xarrameca intensiva i de preparatius per afrontar els propers dies que compartirem tots cinc.
Avui fem cap a Pakse
Dues hores de retard a la sortida del bus, amb una calor asfixiant, sense aire condicionat, amb les finestres tancades.
Jo no creia que aquesta gent fossin aficionats a la sauna, perquè els natius, van tapats fins a les orelles i em toca un company d’asiento que porta un traje de llana, que deu covar polls. I el tipo, ni sua!!!
I ja som a Pakse, una super-multiple habitació per als cinc, ens servirà per passar la nit i que la Mireia es baralli amb la seva llibreteta i la comptabilitat.
- Em faltan 400 washingtones
Entre arrossos i shakes i xarra que te xarra, fem l’hora d’anar a dormir
Demà toca agafar tres motos i donar un tomb pel Bolaven Plateau
