Aguaita Lo Món: Coron 17, 18, Illa de Calambuyan 19, Concepción 20, Coron 21 d’abril de 2.013. -Filipines-

Un altra nit de bus i aquests no tenen lliteres.

Un fred que pela, sembla que els filipianos tenen por de morir fregits, segur que d’aquesta manera no moriran, nosaltres pot ser si, però de pulmonia. Tots ven tapadets no sigui que siguem víctimes del “vómito negro” que va fer estralls a les tropes colonialistes fa una mica més de cent anys.

I a les quatre de la matinada, on anem? Pos si senyors, un lloc de garanties, confortable, fresc, amb wifi i amb possibilitat de jalar, o no, no pot ser altre que... els Manonalds!!!

- Apa nois, apalanqueu-vos be, que ací ens hi estarem una bona estona.

- Jo no he pogut dormir en tota la nit.

- Pos en aquesta zona, l’oferta hotelera es...divertida.

Fins a les dotze del migdia ens han vist el careto els manonaleros. Ara, han fet caixa eh!!! No os penseu que em estat per la jeta, que tenim certa sensibilitat i consciència.

Acostumats a veure rostros pálidos, com a que no estan gaire acostumats en aquesta zona de Manila i ens mirem com si fóssim astronautes, deu ser per les motxilles.

D’eixa manera, arribem a l’aeroport on un avió de ventiladors ens espera per anar fins a l’illa de Busuanga. I deu ser que les pales no deuen estar gaire netes, o sigui, que ens ha tocat esperar una bona estona més. Delayed.

Ara, lo de l’aeroport de Busuanga, te la seva gracia.

Petiiiiit!!! Com el rebedor de casa. El xofer de l’avió ha entrat a la pista com un torero a matar, de morro i “esquinau”, que aquest no li fica el fil a l’agulla ni amb una cinta transportadora. I de cinta transportadora, je, je, je!!! Un mostrador de fusta, simulant-la, es el que hi ha per recollir les maletes. De donar tombs? Ni parlar-ne. Del carricoche a les mans del passatger directament.

De la fresqueta dels arrossars em passat a la calor de Coron.

Coron es petit i te mercat de peixos, una plaça on es pot jalar i un individuo que esta a la caça del turista, el Ricardo.

El Ricardo, te de tot. Es com El Corte Inglés de Coron. Vols un hotel, ell te el més barat, casualment d’un familiar. Vols una barca, ell te la millor, casualment, de un familiar. Vols menjar, ell sap on es menja millor, casualment de un familiar, necessites una aspirina... el que vulguis, tots els de Coron son família seva.

I la nit divertida. Els sorolls no han deixat de entretindre la vetllada. Les cuques s’han constituït en comitè de benvinguda fent els honors a la Raquel. I les rates? Les rates han estat donant la murga tota la nit. El sostre de canya de bambú, com a escenari de la seva actuació, no han parat les baralles, carreres, orgies... una torre de Babel.

Filipines, la terra oblidada pels successius governs espanyols, no es d’ara que es facin les coses malament en aquest país, la cosa ve de tradició ja, es un Munté d’illes, com a 7.104 més o menys segons l’estat de la marea i anem a investigar-ne, amb la nostra caravel•la particular, (es que dels xinos, ja n’estem una mica farts) unes quantes.

Com a bons catalans mirem fins l’últim peso. A l’hora de demanar preus, aquests filipianos, no paren de ficar zeros, així que anem al mercat a comprar les provisions necessàries per alimentar-nos durant la travessia.

Amb quatre trossos de pollastre, dos peixos (desconeixo la seva raça, però si son sardines, deu ni do) uns plàtans i uns mangos, a corre que ja fem tard.

Os podeu imaginar el color de l’aigua? Recordeu els vostres primer dibuixos? Si, si, aquells en que l’aigua era de color blau, però blau blau? I de color verd que no he vist enlloc. Així es l’aigua d’aquesta zona, per deixar tremolant l’Alpino. Tires una agulla i la veus caure fins que arriba a terra. I peixets de colorines, i coralls xulos, xulos!!!

I com a dofins, es que tenim una gracia nedant que es l’enveja de tothom, ens fiquem per forats que hi ha a les parets i ...

- La Isla Secreta

- Secreta? Pos si hi ha un futimè de gent.

- Es que ara, amb això de l’internet i el google, no hi ha secret que duri.

- Ja veig.

Tot un espectacle veure als xinorris nedant.

De nedar no en tenen ni pajolera idea, però amb l’armilla cosida al cos i un altra, per si acàs a les mans, no paren de tocar allò que no sona i com a kamikazes, a l’aigua que van. Deuen de ser de molt mala rassa, perquè el mar no se’n ha empassat cap.

Torrats com a guiris del nord d’Europa a Salou, tornem cap a la nostra base, a veure que tal es porten avui les rates.

Ja fa dos dies que no agafem cap bus i això genera un cert estat d’ansietat, així que avui, canviem de lloc i ens en anem cap a Concepción.

De la plaça del poble, com no pot ser d’altra manera, surten els busos cap aquest petit poble, escenari de la nostra propera aventura.

- Ací ens em de ficar?

- Però si no hi cap ni una agulla!!!

- Pos mira, mira!!!, Sembla que tot això que hi ha pel terra, te intencions de pujar-hi també.

Com si es tractes d’una evacuació!!! Així van els busos, per anomenar-los d’alguna manera.

Les finestres? Sense vidre. De cortina? Una fusta. Els seients? Quatre fustes enganxades amb uns tornillos que els i surt la punta, enfilant cap al menisco i la distancia entre seient i seient? Riu, riu!!! Riu de Ryanair!!! I juntets, amb molt d’amor, personal i caixes de tota mena que fan les funcions de cinturó de seguretat, comença la travessia.

- Ja no em queden dits per contar les parades que portem.

- Si al mapa, es al cantó!!!

- Doncs o fem una panoràmica per l’illa, o els de google menteixen.

Hi ha una de les passatgeres, especialment cul de mal asiento. Porta una camiseta que fa referència a que es estudiant de criminologia. No para quieta ni un moment, al davant, al darrera, a la dreta, ara puja, ara baixa. Deu d’estar a les lliçons de Sherlock Holmes o es que te formigues al foradet?

Que de tant distrets que anem, no sabem on em de baixar.

- Esto trasto, el GPS, diu que això es ací.

- Pos si no es veu una casa?

La criminòloga, al tanto de tot.

- Yes, this is Concepcion

- Really?

- Yes

- Where?

- Here, the village is not far

Fot un torrefacto que no es pot respirar i estem en una cruïlla on més enllà d’on podem veure, no hi ha només que arbres i dos camins de polseguera. Un per on ha tirat la tartana i l’altre pel que se suposa que tenim que anar nosaltres.

La criminòloga, no ens deixa de vista i va obrien camí.

- Crec que sap on va.

- Seguim-la!!!

Deu ser bona estudiant, sense dubtar ni un moment, ens ha portat on es troben les residencies dels autòctons.

- I per dormir, que?

- Avui anem a dormir a una illa deserta

- Deserta?

- Si, deserta.

- I ni hi ha un Mercadona?

- No. comprarem ací el que necessitem.

- Pos jo, ací, de Mercadona no en veig cap.

El nostre objectiu es diu Calambuyan, una illa DESERTA!!!

Seguint les instruccions d’un ianki, amb forma de Santa Claus i apestat de diners (es propietari de una de les illes), amb la barqueta xino, xano, cap a Calambuyan.

Es ja l’hora en que el Sol cau i la llum es brutal, bancs de peixos salten fora de l’aigua tots a l’hora i en la mateixa direcció, tot es tan bonico!!!

- L’illa!!!

A aquets li ha agafat la vena de Rodrigo de Triana

- Diagonal?

- No fotem!!!

- Que anem a una illa deserta, que no hi ha centres comercials, ni Mercadonas, ni tan sols la Farrana.

- Deserta? Pos si hi ha gent!!!

- Clar. El cobrador, però per la nit fot el camp.

Ja, ja!!! El cobrador!!! Il•lustre personatge, l’encarregat d’aquesta illa respon al nom de Don Cris, deu ser parent llunya de Don King, el de la boxa.

I vet ací, que la benvinguda no ha estat d’allò més carinyosa.

Es veu que al Don Cris, en vint anys d’estar al càrrec de l’illa, ningú, però ningú, ningú, li havia dit que 200 pesos, uns 4 euros per cap, es molt car per dormir a una hamaca i al ras.

Tan gran ha esta l’ofensa, que el Don Cris, no ens vol deixar dormir a l’illa, que ens en anem a un altra on hi ha resorts molt guapos.

- I que em fem de tot el fato?

- No m’imagino entrant en un luxuri resort, amb la borsa de les sardines, els plàtans, les patates...

- Em de fer-lo canviar d’opinió.

Així que l’Èlia, en missió diplomàtica i bandera blanca, es dirigeix cap al Don Cris.

- Is my decision

- Look into my eyes Don Cris i tell me I'm a bad person

- I have high blood pressure and I go to the hospital.

- But man is not so!

- Is my decision

I ja ens veieu a tots, com a corders degollats, de genolls davant del suprem Don Cris, implorant-li que ens deixi quedar a l’illa

- Èlia, parla-li de Crist, que ell perdona tot

- Vols dir?

Finalment, les pregaries han fet efecte al caràcter dur de Don Cris i ha doblegat la seva postura.

- Iuuuuuupi!!!! Passarem la nit ací

- Venga, em de decapitar i treure els budells a les sardines i preparar el foc.

- I com las natagem?

- No heu netejat mai sardines?

- As ka am fa fàstic, la sang, las venas....

- Pos es fa així!!! T'has de convertir en un sanguinari.

- Jo ho he de fer això.

Ens ha quedat un sopar, de luuuuuujo. Les sardines al seu punt, les patates carbonitzades, però boníííííííísimes.

I ara, desprès de sopar, un bany al mar per a veure el plàncton i a dormir.

De matinada em tingut la visita inesperada de la pluja. A les dues, als rellamps i trons s’ha sumat l’aigua. No ens ha tocat més remei que ficar-nos a cobert i seguir dormint.

Més illes pel dia d’avui, totes amb aigua espectacular, arena blanca, però Sol poc, els núvols ens han fet companya tot el dia i ens han fet el favor de no socarrar-nos més del que ja ho estem

Un cop a Concepción, el ianki ens dona tota classe de detalls de la seva vida i miracles.

- Today I pay to workers. when they sign the receipt, I offer a shot of rum

- I si ens hi fiquem a la cua? Igual ens cau alguna cosa.

Pintoresc l’hotel que te aquest. No hi ha ningú més allotjat, sol nosaltres quatre i totes les habitacions son plenes i una, especialment molt plena.

Els personatges que l’ocupen son d’aquells que tenen el sexe indefinit o per definir o... Be, que son travestis i no crec que estiguin ací de vacances, tot i que es barat el que paguem no crec que estigui al seu abast, tot el dia entren i surten de la room i ves a saber quins tractes tenen amb el Capità Oregón, que es així com es fa dir, molt americà.

A les quatre de la matinada ens em llevat avui!!! A les quatre!!!

Com es diumenge, sol hi ha un jimmix per tornar a Coron i passa sobre les cinc per Concepción.

- Que Deu ens agafi confessats!!!

- Això es ple com un ou!!!

- I de caixes de peix!!! Quina pudor!!!

- Mira, mira!!! Com regalima l’aigua que surt de les caixes del peix per tot el terra!!!

- I on deixarem les motxilles?

- I on seuré?

Penjat de la porta, durant les dues hores que ha durat avui el trajecte de tornada a Coron. Per mi millor, assegut entre tant d’amor, amb la calor que fa, i la comoditat dels seients, millor de peu que mal sentat.

A les set del mati, ja estem a la plaça del poble. I sabeu qui hi es també?