dimarts, 25 de desembre del 2012

6 de desembre Coimbatore 7,8,9,10, 11,12 13, desembre Kochi (Cochin)


Tants dies a Fort Kochi, han donat per a molt, fins i tot per no saber que fer.
L’arribada va ser de lo més prometedora. Per saber si érem encara a la Índia, vam haver de mirar al mapa i comprovar que efectivament, es la Índia. Neeeet, poc tràfic i ordenat, guiris per un tubo, il.luminatis...
Apretant-nos el cinturó, em agafat un tren de unes 25 rupis, per fer un trajecte d’un munté d’hores. Pel preu, ni seient, ni llitera ni lloc al water. Al montón!!!
Però vet ací, que entre la massa de indios, ens em colat en un sleep vagon i com dos coloms ens em enfilat a la llitera de més amunt, a la tercera graderia, encastats contra el sostre del vagó i per sobre dels ventiladors.
Un vagó més fosc que l’aixella del Kunta Kinte, i no perquè no fos de dia, però tot era ple de “muslims” que semblaven venir d’un enterro, tots vestits de negre, tots els compartiments, tot el vagó, tot el tren!!!
Així que calladets ens em instal•lat i com qui no vol la cosa, ens em apropiat d’un altra llitera.
Com estaríem d’acollonidos, que el de la llitera del mateix nivell on em trobava, li hauré fet tanta pena, que fins i tot m’ha donat un parell de plàtans per menjar. Am lo tranquil que jo em sentia!!!
Però així com a Ooty, el nostre treball de camp va donar unes dades desgarradores, a Fort Kochi, Kochi pels amics, a la primera de canvi, ens em portat una sorpresa;
- How do we get to this hoteleitor? Is in this directioneitor
- Que es el cobrador del bus!!! –
- Caram!!! Dons m’ha dit, listen to me –
I què? Eh? Meravellats ens em quedat!!! Tant que gairebé ens em espantat.
- Pellisca’m!!!
- Nyakkk!!!
- Més fort!!!
- Que no puc més fort, que et marcaré un “morau” que després l’Èlia pensarà malament –
- No m’ho puc creure, ens ha deixat just davant de l’hotel!!!
- Ni jo tampoc –
- I aquest hotel te guiffiiiii!!!, Oh, guifff!!!, guiffffi!!!
Com a carabasses de grosses eren les llàgrimes!!!
Però no os creieu que em afluixat ni un mil•límetre, tanta emoció no ens ha ficat tous, portem moooooolts dies curtint la nostra pell per aquets país, i per unes cent rupis menys, un euro poca cosa més, ens en em anat a un altre hostel. Tot just davant, i per a mes INRI, ens em quedat amb la pasword del guifffiiiii i anirem a esmorzar allí mateix perquè vegi que ha perdut diners.
Però el nou niu, te una noia que es cargola les cames per darrera de la closca, la Julia, una gaditana de molt bon veure, 23 anyets, que ha estat fent no se què de ioga i be, que te un títol per fer classes de recargolar articulacions.
També em fet activitats culturals, no os penseu que ens moquem amb mitja manega.
El nostre primer treball cientif-cultural ha estat descobrir que Fort Kochi, lo del fort sol ho te al nom. Toma ya!!!
- Where is the fort? –
- The fort is here -
- Thank you very much –
I mija volta cap allà
- No ho entenc, ha dit que era ací. Tu el veus per algun lloc?
- No ziño Juan, yo no vio naaaa. Nu ve que ya zoy mita indio?
I com som més durs que una pedra de la gravera de l’Antolín.
- Excuse me. Where is the fort?
- The fort is here
- But, where is here?
- Here is here. In this area, namely Fort Kochi
- And the Fort? 
- here
- Thank you very much.
I mirant al nostre voltant, em arribat a la conclusió de que del Fort, no en queda ni el candau. Be, en queda el nom. Però ni una pedreta de mostra. Se les han cruspit totes.
Es veu que els indios quan prenen una determinació o porten a peu de la lletra. Que hi farem!!!, son així d’exagerats, però ja els val. Amb lo majo que tenia que ser eixo fuerte!!!
Jo, he tret la meva pròpia conclusió. 
Els indios s’han carregat lo fuerte, perquè allí, hi devia d’haver encara restes del esperit de “El septimo de caballeria” i zasca!!!, se acabó la coliflor!!! I al Colón perquè no saben on trobar-lo que si no, ja veuríem que li farien. 
Seguint amb el nostre treball em descobert que ací, li guarden el xassís al Vasco de Gama, que li han fet una església i tot. Ací els portuguesos van fer feina.
Un cop ja vistes totes les esglésies. Em anat tantes esglésies que podem fer perreries per la resta dels nostres dies que si hi ha cel, segur que hi  entrem amb un Ferrari conduit per Sant Pere, el cementiri dels alemanys, el barri jueu... Ficseu-vos-hi,  fins ací tenen un barri. Si, si!!!  I no deixen passar gaires cotxes perquè no es gasti el terra. Ara, aquests, ja saben on es fiquen, perquè això poc te a veure amb la Índia profunda del norte (com la gula) i tot just arribar al seu barri, sabeu que es el primer que em trobat?
Si senyora, premi per a vostè. TRES. TREE, TROIS, III (en romans) BANCS!!!
Doncs com os deia, un cop vist tot això i postes de sol des de tots els angles, perquè os en feu una idea de la quantitat que em arribat a veure (amb be baixa), hi ha hagut dies que el Sol, s’amagat dos cops!!!
També em descobert una que ens ha creat adicció, el sharja with ice cream.
El sharja with ice cream, un batut de plàtan, amb macadamia, amb llet, amb un pols bareja de cola-cao i cafè, amb una bola de vainilla, boniiiiiiiisssssim!!! Os en faríeu cruces!!! Que d’una sentada ens en em pres de seguits tres cada un. Per veure la cara del propietari de l’establiment!!! I la nostra a l’hora de pagar, a 35 rupis cada un (no arriba a l’euro)
I un cop estabilitzats i afiançats al Fort;
- Bon dia!!! (Ponent accent)
- Bon dia!!! (Vallès accent)
- Has dormit be? (Ponent accent)
- Si, i tu? (Vallès accent)
- M’han acribillat els “moskits”. No quepo dintre de la mosquitera, es fiquen a la tela i m’han deixat el peu... (Ponent accent)
- Que fem avui? (Vallès accent)
- Nuse (Ponent accent)
- Anem a algun puestu? (Vallès accent)
- Nuse (Ponent accent)
- Anem a veure el Fort? (Vallès accent)
- Nuse (Ponent accent)
- Anem a la platja? (Valles accent)
- I em portaràs a veure chiques amb bikini? (Ponent accent)
- Vale, però jo també les miraré (Vallès accent)
- Dinem? (Vallès accent)
- Vale!!! (Ponent accent)
- Anem a fer siesta? (Ponent accent)
- Bueno, i despres a menjar un sharja with ice cream (Valles accent)
Un cop ficats els peus a remullar a l’Oceà Índic, es veu que el nostre “trasero”, no esta dissenyat per estar molta estona en contacte amb una superfície rígida, ni tova, tenim formigues que en aquesta posició desperten i per tant ens em de moure.
Per ficar solució a aquest greu problema, em contractat una excursió... pagant!!! 
Si senyors, com a marquesos, amb dinar inclòs ens en em anat a veure els backwaters. I os preguntareu, What is the backwateitors? Doncs els backwateitors, son algo així com La Clamor, però amb barquetes i els arbres una mica més crescudets. Macu!!!
I be., tot s’acaba. 
Primer els del Vallès, se’n van a les Maldives uns dietes, que pobres, ja s’ho mereixen. El Joan i l’Èlia, l’Èlia i el Joan, son dues joves persones excepcionals. Des de Nepal em estat mes dos mesos junts. Primer fent la caminada pels Annapurnes i l’aventura dek Tilicho Lake, recuperant-nos a Pockara, caminant per Kathmandu, i lluitant per la Índia de nord a sud.
No puc dir-vos res més que el que ja os he dit. Una abraçadota i un petó.
I després la India. Què dir d’aquest país?  Estic decebut.
Vaig estar ací per primer cop fa uns quinze anys. Excepte els cotxes nous i en alguna ciutat el metro, no veig que hagin fet gaire cosa més, excepte acumular brossa.
Hi ha gent que està encantada, en hi ha molts que es preocupen per ells. 
Estic encantat pel país, pel territori; es xulo. Però no pas dels indios. 
Es casa seva, es el seu país i ells veuran com fiquen els mobles, pinten les parets i el cuiden. 
El tirar a terra un paper, un plat, les deixalles, escombrar i tirar-ho al mig de carrer, pixar en una cantonada o al mig de carrer o en el lloc on t’agafi la necessitat, no es una cosa que es pugui, com molts il.luminatis diuen, atribuir al govern d’un país. Als governants els podem acusar de moltes coses, però això es una decisió personal i pròpia. Si em de donar la culpa d’aquest tipus d’actuacions als governs, tenim un problema molt greu. 
No els entenc, no els puc entendre, ni cal que els entengui, no es aquesta la qüestió, es gust, o t'agrada o no i a mi el tracte no m'agradat. Ells o tenen així, perquè així o volen tenir, es la seva cultura. Casa meva, la tinc neta o bruta perquè jo la vull tenir com està, es la meva cultura i tampoc tinc intenció de que m’entenguin.
No em preocuparé per ells. Ells de mi, sol s’han preocupat quan han vist la possibilitat d’obtenir diners. Si he de preocupar-me, ho faré pels que tinc més a prop, que més de un potser o necessita. En general la gent que tracta amb el turista, sento que no m’han tractat gens be. De indios bons en hi ha, segur i en he trobat uns quants, però han estat l'excepció.
Ho sento per si algú llegeix això i es molesta, però ha estat dos mesos a cara descoberta, no quinze dies sota la protecció d’un agent de viatges i molt menys empara’t per un bon feix de dòlars. Es la meva opinió i les opinions son com allò que hi ha on s’acaba l’esquena, tothom tenim el nostre.

Namaste Ìndia!!! नमस्ते

































dimarts, 18 de desembre del 2012

5 de desembre Ooty (que no te res a veure amb el festival encara que soni igual)


- Què bonico è esto YWCA!!! (Ponent accent)
- Molt macu (Vallès accent) –
Des de fora, sembla un magatzem, però per dintre... això tenia que ser d’ algú de molta pasta!!!.
Poble que llegiu, ens em canviat de domicili!!! A les vuit, em sortit pitant a assegurar-nos sostre per aquesta nit, que aquest es 100 rupis més barato, no te tele, però te un aire d’aquells, de pel•lícula... colonial, amb llar de foc, taula davant la finestra, amb jarra i got d’aigua, espelma i una Bíblia!!!
I apa!!! A fer de guiris, que en aquest poble hi ha quatre coses, entre elles a veure si ens trobem alguna plantació de te.
I desprès de veure el Centenary Rose Park em fet una mica d’esport per arribar a Dodabeta (Totapeta segons els natius)
Un cop més, els indios han ficat a prova la meva escassa paciència.
Vagis a la botiga que vagis, rickchow, be, qualsevol transacció monetària que hagis de fer, resulta que aquests individus, maiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii tenen canvi.
I aquesta ha estat la història de un cafè.

- A coffee please
- I have coffee.
- And this, what is?
- No change
- You are stupid or not you had breakfast?
-???
- You have a problem with the color of my skin?
-???
- Hey! I'm here and I want a coffee as you've given to this and now if you have change
L’ens aquest, resulta que ni pel forro em vol vendre un cafè
- Me casun tot el que remena la Índia. Son més rucs que una tova i aquest es un del màxims exponents.
A tot això, un indio que sembla tenir una mica més de seny i que es a la cua, no entén l’actuació del seu compatriota
- Saps què? Que et donin per enllà on es trenquen les cadires.
Calent com un all, pitem avall, caminant a tota metxa. A tot això, no em pagat les cinc rupis que costa l’entrada alt Dadabeta. Sabeu perquè? Per què no tenen cannnnnvi, de bitllets de 10 rupis!!!! Com pot funcionar un país així?

El Joan, que esta de més bon humor, va fent autoestop als cotxes que baixen.
- Què vol aquest ara?
- Es el del cafè. El del seny.
Avergonyit per l’espectacle del seu compatriota, s’ofereix a baixar-nos fins a Ooty. Així que cap a dintre del Tata
- Oh! Just married! Congratulations!
- Thank you very much
- And when are you going to have children?
Que el xicot, ens ha fet una demostració de la potencia dels altaveus del seu Tata i ens ha explicat la seva vida. La xicota a obert la boca dos cops, un per dir;
- Hello-
Un altre;
- Bye.
Encara ens queda un treball de camp per fer.
Ooty, te una bassa força gran. Diguem-ne que es la principal atracció d’aquest poble, la joia de la corona!!! I be, xino xano, ens disposem a atansar-nos-hi.
Sobrats de mapes no anem, la veritat i com al “ipone” no em pogut connectar-nos, això ens “facilita” la comunicació amb els autòctons per orientar-nos.
Estem de sort. Em trobat una espècie, creiem que única a Ooty.
- Which way to the lake?
Fica cara com si li haguéssim demanat d’on surten els coets cap a la Lluna
- The lake, water, swimming, ducks, crocodiles, whales...
- The lake? I don't know
- Are you from here?
- Yes
- Since you were born?
- Yes
- And I do not know where the lake?
No tengo más que desirrrrr!!! Clar en una ciutat de 90.000 habitants, no tens perquè saber on es troba una de les atraccions que la caracteritzen, faltaria plus!!!
Però no hi ha mal que cent anys duri, ni Deu que l’aguanti.
Total que ens em colat en una boda.
- Que ens hi fiquem?
- Nuse.
- Va, som-hi!!!
- Vai a ficam lo frac-
- Ka dius?
- Que vai a ficam lo frac
- Portas traje?
- Claro, a la moxilla. Tu no?
Ben perfumats, amb l’aroma adquirit al bus de l’amor i amb les nostres millors gales, sudadera, forro polar del Que-chula, pantalons desmuntables i kets ronyosos, poc a poc em anat ficant el nas allí on hi havia mes moviment.
- What is this?
- A wedding.
- A bodeitor? And who is married?
- My sister. Oh!!! Congratulations!!!
- Do you want to eat?
- Eat?
Els ulls del Joan, quan escolta la paraula menjar, tenen llum pròpia
- Yes, you have this bolseitor.
- Switch, switch to here, no miedeitor. We ate a lot and you only have hueseitors.
- Serà pocasolta!!!
I amb la borsa de fato amagada dins la motxilla, per veure si ens en donen un altra, cap allà dintre.
A sobre d’un escenari, embolicats en flors, la parella de novios.
La novia, plorant, lo novio com un arbre de Nadal, ple de flors que li penjaven per tot arreu, envoltats de gent que gairebé no ens els han deixat veure, els fotografos, el del vídeo, el germà, la tieta, “los niños”, el de la torxa, el de maquillatge, el del carro dels gelats de la cantonada. En fi, un fotimè de gent!!!.
Total, que entre “abrazos y apreturas” “
- Behave yourself tonight, Xampion!!!




- To see if I do grandfather soon (viagra pal nene, regalo de última hora). Toreeeereitor!!!!
- Do not enfadeitor your husband
- My filleitorrrrrrr!
- Quiet Mom, you have not perdedeitor a daughter, a filleitor've won!
Em passat gairebé una hora allí dintre, i si ens descuidem, tenim més gent al nostre voltant que los novios i fem més fotos que els professionals contractats per aquest menesté. Tant així que al final, li he fet una foto als pares del novio i el pare, m’ha demanat si us plau, si li puc enviar per mail. 























Vet ací, el meu debut internacional com a fotografo de la BBC