divendres, 10 de maig del 2013

El Nido 22, 23, 24, Sabang 25, Puerto Princesa 26, 27 d'abril de 2.013.



El Ricardo, l’agent de vendes de Coron i que te vincles familiars amb tots els negocis del poble, excepte amb el de les senyoretes que fumen i parlen de tu, ens ha colat un creuer de vuit hores, amb jalo, begudes, i... en fi, ni el Pacific Princes, per anar fins a El Nido.
I a l’hora indicada, el Ricardito apareix per la plaça de Coron.
- Hello friends!!!. What may have rested today?
- Good, very good.
- Oh! It is good hotel.
- If hijeitor, if!!! Your family has very good facilities.
Un acte de fe ha estat la compra dels tickets. Del talonari que du a sobre, no es va guardar matriu ni copia ni res de res, aprofitant totes les fulles, ja siguin original o copia/calco, per entregar-les als passatgers:
- What is our seat number?
- No problem. Now give the seat.
Je, je!!! Seient numerat? 
Sort que no hi ha gaire gent per aquest trajecte. Els seients son unes fustes, això si, tapisades amb escai i ves per on, ens em pogut estirar i fer la del carnero que ha estat interrompuda, pel servei de càtering, subministrat en una safata de porexpan per un rudo lobo de mar.
I prou que un no vulgui una cosa, tingui por o fòbia, perquè una atracció especial i selectiva, s’enfili cap a la víctima, en peu de guerra i amb totes les armes preparades.
Les alarmes s’encenen via guaxap i desesperat crit de pànic.
- Òscarrrrrrr!!! Baixaaaaa!!!
- Que dimonis passa?
- Una aranya com un elefant!!!
- No pot ser, no he escoltat cap peuada. Deu ser que m’estic tornant sord???
Be, com un elefant... no, ara, com l’ull d’un elefant? Si
Problema solucionat, amb un drive d’espardenya que ni l’Orantes en els seus millors temps hagués millorat la bestia ha quedat estrullufada, formant part a partir d’ara, de la decoració de la room.
- Mira a veure si en hi ha alguna més!!!
- Si señorita!!!
- Apa Joan, anem de safari!!!
- Ací al cuarto de bany, no hi ha ningú.
- Aixequem las motxillas, a veura si en hi ha alguna per ací
- Ni rastre. Vaig a mirar davall del llit.
- Que nya algú asi?
- En trobas?
- Noooo!!!  Quatre pobres petitotes aranyes mortes de fàstic.
- Hòstia!!! (Tal com raja) No!!!
- Què passa?
- Mira!!!
- Guau!!! Quin exemplar mes bonico. Raquelllllll!!!, Vine, mira que guapa aquesta!!!
- Noooooooooo!!!. Mateula!!!
- Raquel, que la violència no porte a cap puesto. Vine cap ací i parla-li amb carinyo.
- Jo me’n vull anar a casa!!! Al Corte Inglés!!! A passejar pel Passeig de Gracia. Que allí no hi ha animals salvatges!!! Buaaaaaa!!!!
- Collonera!!! Que no en hi ha per tant!!!
Aniquilada la segona presa, la mestressa de la posada.
- Excuse me sir. I'm very sorry what has happened
- Do not worry, nothing happens. The room is force neteitor and these bugs have entered the carrereitor.
I es cert. L’habitació impol•luta, amb olor d’Ajax Pino per tots els racons.
Em començat forts, ara ens toca trobar al Vicent. Ell no te GPS incrustat al seu cos però confiem en que com el poble es petit...
-Viceeeeeeeeeeeeeent!!!! (Veu d’ultratomba de Constantino Romero)
El guaxap l’ha localitzat 
- On esteu?
-Mira, ací t’envio el localitzador.
- Si estem al canto mateix.
- Pos vine cap ací tu que coneixes la ciutat!!!
- Ara surto.
Per ser que estem al canto i ara surto, trenta minuts tarda en aparèixer la figura del Vicent!!!
- Hola!!! Que tal? Et veig més gordo!!!
- Tu també tens un bon tomb.
- Es de la birra i la xuculata
Es veu que la mala fortuna ha deixat en pau al Vicent. Des de que ens vam despedir a Laos, ha estat afortunat amb 80.000 laocasitos, que no he sapigut encara com van anar a parar a les seves mans i una càmera de fotos de les que saben nadar. Esta més content!!! La càmera, sap de qui es, però tot intentar-ho, va ser impossible de entregar-los-hi als propietaris i això li sap una mica greu.
Diada de Sant Jordi, aquell que tenia una llibreria i una floristeria i amb una visió de negoci brutal, es va inventar el dia del llibre i la rosa per eliminar els estocs acumulats i mira, a lo tonto a lo tonto...
Ja que ací de roses no en hi ha ni una i els llibres no els he vist, ens deixem de romanticismes i anem a conquerir nous territoris.
Fent-nos amb els serveis d’un barquero local, assaltant el mercat local on ens em fet amb un quart de pollastre per cap i com no, l’omnipresent arròs, anem a explorar unes quantes més de les illes que hi ha al voltant de El Nido i que venen detallades en el circuit A, B, C, o D de les agencies locals, en hi ha de tots els colors.
I com passa al poble, ací també la Verge apareix. 
i on? No pas deball una aulivera, ni al mig d'un descampat. Ací ho fa en una illa, gairebé un roc.
D'aquesta aparació es deriva la més terrenal. La d'un canadenc, que deu fer pipi i li deuen caure monedes com a un maquina tragaperres, perquè el tipo va construir un complex amb tota classe de detalls i luxes per recordar l'aparició. Però es veu, que quan ja ho tenia tot a punt per tallar la cinta inauguradora, un altra aparició però de signe contrari, li va fer abandonar la mega-construcció. Es veu que la cosa va de bruixes i la Verge no està per la labor d'espantar-la.

Però estem en clara minoria. La població catalana no es pot comparar en número a la dels xinorris. Sota les pedres? I sota l’aigua també. No hi ha manera de desfer-se’n d’ells.
I es que tot i no saber nadar, el seu esperit de supervivència es tan gran, que ni s’ofeguen. Son uns autèntics kamikazes o inconscients. Es fiquen per tot arreu, hagi o no hagi corrents, rocks... un tsunami contra la natura.
Conscient de la problemàtica que això suposa, el nostre capità fica rumb a un lloc on estarem sols. Per dur aquesta maniobra, varia l’ordre del circuit i efectivament, hi ha un illot on no hi ha xinos a la vista.
- Oh !!! Que macu!!!
- Això es vida!!! Jo em vull morir ací, però d’ací dos-cents anys.
Massa d’hora em cantat victòria. Allà a l’horitzó, apareix un vaixell amb bandera enemiga i que s’enfila directament cap al nostre paradís.
- Marxeu, marxeu d’ací!!!
- Estem apestats pel vómito negro i el beri-beri.
- Tenim puces i polls.
Ni caso. Allí que s’han plantat i ens han envaït fins al punt de ficar-se a sobre de la taula que teníem preparada per al nostre aperitiu.
I desprès dels xinorris, els uruguayanos i altres més han anat arribant. Així, el que havia de ser un dinar en pau i silenci, ha estat un dinar.

De matinada, els ipots i ipons treuen fum. 
- Fot-li Pou!!!
I el Pou no li ha fotut. 4-0 i a dormir sense son, que son les tantes i amb la calor que fa ací, no calia aquest resultat per anar al llit calents
Amb la moral pel terra, dediquem el dia d’avui a recuperar-nos una mica. Un platja d’aquelles que surten a les postals, com totes les que hi ha per ací, es el nostre objectiu seguint la recomanació del Vicent, que ja ha explorat el territori.
Tots cinc ens em pogut ficar dintre d’una moto, amb el xofer sis. Pobra!!! Treien el fetge a les pujades, però ens ha portat fins a les portes del suposat paradís.
Tanta necessitat de recuperació es la que tenim, que el desplaçament màxim, segons el GPS, ha estat de... VUIT METRES!!! Concretament de la tovallola a l’aigua travessant un banc d’arena
Tanta ha estat la pau i la recuperació que han obtingut alguns membres de l’expedició que ha succeït un fet per primer cop en el Món mundial.
Es el fet del dia!!! De la setmana!!! Del mes!!! De l’any!!! Del segle!!!. No estimats parroquians, no es tracta d’una reunió del Mariano amb la Merkel, ni de l’arribada de l’home a Mart, ni tampoc es tracta de que la UEFA ha anul•lat l’hecatombe d’aquesta matinada.
La Raquel, ha fet un pas més per convertir-se en una intrèpida aventurera i viatgera. Amb gran valentia, tirant de l’heroica, s’ha assentat a sobre d’un Roca i després d’una estona de meditació, ha tingut un moment zen i per primera vegada en la seva vida, ha ficat un ou en una tassa desconeguda .
L’hora exacta la desconec en aquest moment.  Des de que va sortir de Barcelona, tot ho anava guardant fins que avui, per fi, a vist la llum
- Que tal Raquel! Com ha estat?
- Cal que avisem als bombers, als de la Creu Roja, l’exèrcit, als de l UNICEF, Médicos sin Fronteras???
- Clar, tants dies!!! Fent un càlcul estimatiu. Uns 400 grams per dia per 14 dies...
- Cinc quilos sis-cents grams!!!!
- D’una tacada?
- Ostres!!! Això si que ha estat un part!!!
- No, he fet la dosi normal d’un dia
- No pot ser!!! On t’ho fiques doncs???
Així que aquest cop, quan torni a casa, podrà passar directament a endrapar croquetes i deixar per a més tard la visita al Roca.
- Enhorabona Raquel!!! Per moltes vegades més!!!
Queda enregistrat al meu ipone el dia d’avui com a un dia especial digne de celebrar i recordar anualment.

Abandonem El Niu.
Esperant una hora i mitja a la cruïlla que ens portés, el mariano apreta de debò.
Els morrofiemo de les motos demanen gairebé el mateixos diners per fer un trajecte de 45 minuts, fins a Sabang, que de El Nido a la Junction que son quatre hores. I a sobre, es fan un fart de riure. Ens tracten d’estúpids!!!
Mentre el Joan i el Vicent negocien amb una “van”, s'ha atansa per parlar amb ell un dels morrofiemos
- Where are you going?
- Is my friend
- Congratulations
- And you, where are you going?
- A Almacellas, but here you do not passareitors. This time we are not ens fotras pas.
El tracte ha arribat a bon port i com a senyors, en una “van” amb aire condicionat... la mar de pinxos!!!
- Renoi!!! Això, apart de les coves... aguaita quins rrrrresorts!!!
- No se pas com ho deuen d’omplir, perquè de guiris, molts, molts, no en hi ha.
- Anem a reservar per anar a les coves.
- Som hi!!!
I cap l’oficina on es fan les reserves per anar a veure aquesta meravella natural, un riu que funciona per unes coves de set kilòmetres de llargada.
- At what hotel you are?
- Do not know yet
- Well, I need to know the hotel
- That same.
- It can not be, this no longer has places to go in the caves tomorrow
- Collonera!
Ho tenen muntat de tal manera, que cada hotel te un número assignat de places per dia. Així que, primer has de buscar hotel i que tingui places per anar a fer l’excursioneta.
I com a pobres que som,  no hi havia hotels més lluny, a l’últim en anat a parar!!!

Tot i les escletxes, extensió de la superfície habitable, densitat de població (Joan, Vicent i jo mesmanente, tres mascles com a tres catedrals), qualitat de l'aire, alçada de la tasa del wàter, la nit a la cabana ha estat tranqui-la, ni els galls ens han despertat.
Avui, lliçó d'espeleologia.
Per ser que hi ha quatre gats als poble, genteta en hi ha per visitar aquest riu amagat a la meliguera de la muntanya.
I de bon hora, ens em topat amb el llest-prepotent-imbecil de torn.
Un cop tenim en les nostres mans el tiquet per entrar a la cova, em de treure el de la barca, cosa que no es pot fer a l'hora, la complexitat administrativa i els recursos necessaris per fer-ho, no son a l'abast dels filipins. En fi, saaaanta paciència!!!
Pos el guaperas aquest, es tant treballador, que per no tornar el canvi, es capaç de fer una becaina entre client i client i a sobre et mira per sobre de l’ombro, quan tot just com a  molt, et pot veure els cordons de les sabates, entregant les monedes, com si d'una almoina es tractés.
Com a corders ens porten,
- Now sit back here and wait for them to say your number.
- Yes wuana
El "gondolero" ha estat mes simpàtic, si no, li tombo la barca!!! I la cova, tret de que com no he begut ni aigua, no he vist la meitat de les coses que el gondolero assegurava veure.
- Amica!!! Arriba!!! Left!!!
L'Èlia ha estat escollida com a directora d il•luminació de l’expedició executant les ordres avanç que fossin sol•licitades
- A lyon!!!
- Un lleo, on??? Si no el sento grinyolar
- Prepara l’escopeta per si ens ataca.
- Up, up!!! Alante!!! San Pedro
- No fotem!!! Ja ens han matat???
- Tant em pujat que ja som a la vora de Sant Pere
I d’eixa manera em repassat als actors principals de l’últim sopar i totes les bestioles que el Noé va pujar a la seva arca. Per poder apreciar-les amb claredat i descobrir-ne de noves es necessari l’ingesta de una dosi etílica.
Poca cosa mes hi ha a fer a Sabang, a no ser que vulguis estar uns dies gaudint d'un macro concert de guekos i rascar-te el melic fins amagar el dit
Així que cap a Puerto Princesa. Eh que sona be?
L’entrada ha estat triomfal. Un centre comercial com una casa de pagés, nou de trinca, amb un muntè de botigues. 
Com es l’hora en que el torrefacto s’està coent, l’aire condicionat es un manà.
La tasca de buscar hotel, es mereix una menció especial. Després de remenar amunt i avall, em fet cap a un hotelet al cantó de la funerària 
I també tenen un Manonals i uns garitos on hi ha unes noies que canten i ensenyen gairebé de tot.
Com resistir a la carnal temptació? Admirant l’art desplegat per aquestes artistes.
Entre cançó i cançó, veient l’espectacle de conquista dels concos rostro pálido amb les filipines, que per enlluernar-les no els neguen res,  se’ns han fet les tantes de la matinada per recollir els entrepans que una rara parella (estant un davant l’altre, es comunicaven via guaxap) han deixat als seus plats.
I tant de matinada era, que la porta de l’hotel, es tancada i barrada.
- Casun l’olla!!! Que fem ara?
- Ací no cuntesta ni Deu.
- Anem a dormir a la funerària? El servei es 24 hores.
- Vaig a saltar!!!
- Para conte que aquestes puntes de ferro poden fer-te molta pupa.
- Tranquil, jo entro a casa meva així tots els dies.
Fent gala dels millors temps del Spiderman, el Joan s’enfila porta amunt enganxant-se al ferro com si a les mans tingues un iman.
- A veure si sonarà l’alarma i sortirem als diaris.
- Ja està!!!
- Apa!!! Pos a fer nonones






1 comentari:

Roser Sebastián ha dit...

Però quantes i quantes aventures...!!!

Gaudeix cada moment!!

Cuida't!!