Lo principi

- Ves quina pocasoltada - diria la tieta Pilar (la meva padrineta de fet i esponsor oficial quan les meves visites al Domenech eren més habituals).

- Donar la volta al Món. Amb lo be que s'està a casa!!! -

La mamá, la tieta Pilar, la tata Dori i jo (1964)

Ja és veia venir, o no, que això de voltar no era broma

La meva primera gran excursió en solitari, va ser als 11 anyets, 6e. d'E.G.B, quan el papá (sniff, sniff) em va proposar anar a comprar unes cintes adhesives, en aquells temps, a una coneguda perruqueria de "Kamakulandia".

Vaig passar d'agafar la bici i explorar el terme municipial d'Almacelles i rodalies amb el Juanma i el Torru a agafar un tren (no AVE) que al cap de quatre hores em deixaria a l'Estació de França i des d’ on a poteta tenia que fer diana amb el número 534 de la Gran Via de les Corts Catalanes.

En aquells temps, no teníem ni “guiiis” ni PSP’s, ni tele en color, Pedres, cabanes, corrillos i crits de les mamás (avantsala del “guaxap”) s’escoltaven per tot el barri de Les cases barates, sota amenaça d’una espardenyada en cas de no atendre la trucada, i el tren que ens comunicava amb la capital del pais, formava part del nostre patrimoni pre-pueril.

Pos si. Fa dos anys vaig començar a sentir parlar de gent que feia viatges d’un any, o més!!!, una moda, i jo que, en roba no, però en aquest tema... tampoc soc un exemple, vaig ficar en funcionament la meva mollera.

Tararíiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!- Neurona, a investigar!!! – i

- Ondia, això es rodó!!! (Lo Món) –

- I si vaig a comprar tabac i no faig mig tomb??? –