Que tinc la mollera una mica atrofiada no es cap noticia, al menys no deuria ser-ho pels de l’entorn, però, com qualifiqueu als responsables de Virgin Australia, companya que ha tingut l’honor de tenir-me com a passatger, que desconeixen la costum de dur maleta i de considerable tamany, quan els mortals ens desplacem d’un lloc a altre pels aires?
Pos si senyors, 40 AUD si vols ficar la maleta a l’avió, casun el Richard Branson i tot el que el remena. Ara!!! Que no saps amb qui et jugues els calerons, em penso baixar per lemule U similar, tota la discografia que circula per la xarxa, fins i tot els de la Kamela, si es menesté.
A les fosques i sota la pluja, com es fan els bons retrobaments...
- Ep!!!
- Ea!!!
- Noooooooooooooi!!!
- On estas?
- Ja estic a Macquarie University.
- Espera a fora, que ara et vinc a buscar.
- Cap a on surto, cap a la dreta o cap a l’esquerra?
- Pel mig
- No fotis!!! Que sol hi ha dues opcions
- Quinze minuts.
- Au!!! Fins ara.
- Avamba!!!
Aquest dies a Sydney els passaré a cal Ivan Guesthouse Inn.
Setembre, octubre, novembre, desembre, gener, febrer, març, abril, maig i part de juny, sense veure en carn i óssos, en aquest cas ens ajuntarem un munté d’óssos, a la família, avui es presenta la Nona.
A les sis del mati te previst l’Airbus dels Emyrates, ficar les potes a aquest illot.
Les tates estan que no toquen a terra, semblo l’Espartac narrant minut a minut que es el que està passant.
Des de Lleida;
- Nona is landed!!!
Per no perdre pistonada i acostumar-se al nou horari, esmorzar, dutxa i ... Tremola Sydney, que els de Ponent ja som ací!!!
Que es hivern, d’acord, ha de fer fred. Però carai!!! No hi ha manera que deixi de ploure!!!
Avui visita olímpica i ens veiem envoltats d’un munté de friquis disfressats de dibujos animados.
- A veure si hi ha algú que vagi de Son Goku.
- Que vas a fer un sudoku? Ara?
Aquest, jo me’ls vaig perdre. En aquella època ja tenia altres coses a fer i no tinc ni idea de qui es aquest bon home.
Tot i la rasca que fa, aquests no tenen cap reparo en anar ensenyant les carns. Faldilles curtes, però curtes, curtes, gent amb xancles, que dic jo, deuen de tenir els dits de vidre. Jo amb els keds i mitjons, no em sento els dits!!!
Unflar un matalàs, no costa gaire, però pels que anem justos de mollera, tot i que sembla lo més fàcil, no veieu quina feinada per desinflar-lo!!!.
A punt de demanar ajuda, s’han plantejat tres opcions;
1a. Mètode animal.- pressionar a sobre del matalàs perquè l’aire surti el més aviat possible per un foradet de tres mm.
2a. Mètode molt més animal.- Agafar unes tisores i fer un forat ben majo a la superfície matalassera. Descartada, més que res perquè la propietat del be pertany a l’Ivan i no crec que li fes gaire gracia, per molt rodonet que fos capás de fer-lo.
3a. Mètode animal del tot.- Cridar als enginyers que han dissenyat i calculat el submarí de l’Armanda Española, que segur tenen talent més que suficient per solucionar aquest problema.
També ha quedat descartada, principalment perquè a les deu i mitja em d’agafar la Camper Hip Top a cal Apollo i tinc seriosos dubtes de que es presentin en aquest lloc en breus moments.
Així que l’opció escollida, ha falta de intel.lecto per descobrir la manera “oficial” de buidar eixo artefacto, ha estat el mètode animal.
Alleugerades de lastre les motxilles, cap a la Macquarie University Station a pillar el tren que ens ha de dur a Central i tot seguit, després de canviar d’andana, cap a Mascot, on els Apollo tenen preparada la que serà la nostra casa durant els propers vint-i-sis dies.
Tot un plaer poder parlar amb la xicarrona eixa de cal Apollo, que resulta que he de la galia i parla un franchute que ens em entès a les mil meravelles!!!
Així que un cop arreglada la paperassa i esmolada la crèdit card, ja porto la lliçó apresa.
Lo de mirar els bonys que te la furgo, s’ha de fer, perquè s’ha de fer, vale??? Però, aaaaamigo!!! Aquest cop ja se on no os en ficseu tant.
- Vine cap ací!!!! Monsieur (aquest també parla francès i sembla que fa pocs dies, per no dir que es el seu primer dia de treball en aquesta empresa)
- Oui monsieur!!!
- Aguaita!!! Aquest endoll del mexero, no funciona i si això no funciona, tenim un greu problema.
- Quin es el problema?
- El problema es que si aquest caxarro no xusca, em puc perdre.
- Oui???
- Oui!!! Escolta. Si això no funciona, no puc carregar el iphone, i si l’iphone no te bateria, no funciona el GPS i si no funciona el GPS... cagada pastoret!!! Has entès???
- Un moment, vaig a buscar al mecànic.
- Ves, ves. Mentre vaig fent.
El següent pas, comprovar que els dos fogons de la cuina, xusquin com mana el reglament. No ha estat capaç de ficar-los en producció, així que l’ajuda del mecànic ha estat altre cop necessària.
- A veure, que la torradora de pa, l’altre cop tampoc no xuscaba i aquesta, pel que veig, tampoc.
- Un moment senyor. que en vaig a buscar una de nova.
- Així m’agrada, a grans mals, grans remeis!!!
- Alguna cosa més?
- Si senyor. Vegem, que el tap del dipòsit de l’aigua, no es pot tancar amb clau.
- En portarem un de nou.
- Així m’agrada fill, li parlaré al teu jefe, però que molt be de tu
I amb tot els elements ja en disposició de ser utilitzats i que funcionin, caaaarretera i manta!!!
Amb la inestimable col•laboració de la copilota, la Mariona, que s’estudiat el mapa de la zona que gairebé no cal l’iphone per donar les instruccions necessàries per sortir de Sydney i enfilar cap a les Blue Mountains.
Una petita parada tècnica a la Tourist Ofice de Glenbrook per recollir paperassa i ...
- Vaig cap a Katoomba i necessito saber si hi ha càmpings per a campervan i que tinguin llum a la parcel•la
- Mira, en tens aquest dos a la ciutat de les característiques que demanes i desprès hi ha aquestes zones d’acampada, però ja deus saber que no hi ha serveis, ni dutxes, ni na de na.
- Molt be. Iiiiiiiii, un altra pregunta. Que hi ha supermercats?
- Prou que en hi ha. Ací en hi ha un, però per aparcar no està gaire be i ací tens aquest altre que t’anirà millor.
- Es el Coles?
- Si, si senyor!!! El Coles.
- Quina il•lusió em fa, estic a punt de plorar. Moltes, moltes, moltes gracies.
Es propet, han estat uns 120 quilòmetres que per començar, no està malament i així de passada veiem el Blue Mountain National Park i les, com no, Three Sisters.
Aquestes Three Sisters, condeixen més que la tinya. En hi ha per tot arreu. Si son les mateixes, tenen més sucursals que “La Faixa”. I es que allí on hi ha tres rocs que tenen més o menys rara forma... Three Sisters
- Per la nit, un fred de nassos, mans i peus.
- I pel mati, pluja, boira i com no, fred.
Les falls s’endevinaven, el soroll de l’aigua ens ha arribat a les orelles, però de vereles ni de conya.
Així que vist el panorama meteorològic, carretera i manta, avore si podem trobar, ni que sigui, una mica de Sol.
Un munté d’aigua i un munté d’obres a la carretera, es veu que aquests austrolopitecus estan arreglant la casa i tot seguit del lletrero de 110, reduce speed now!!!. Així que a pas de ganso, poc a poc em deixat la pluja i finalment em pogut vere la llum en arribar a Muswellbrook.
No coneixeu Muswellbrook? No patiu, nosaltres tampoc i els muswellbrookianos, gent simpàtica eh!!!, doncs ara si que tenen, al menys un parell, de que Lleida i Almacelles existeixen.
Com no estem disposats a passar més fred, em explorat aquest poble buscant possibles solucions als nostres problemes tèrmics i mirant les cares dels pocs autòctons que a quarts de cinc i ja amb la posta de Sol a sobre hi ha pels carrers, esta clar que som la novetat, cosa fàcil de deduir quan al càmping sol hi ha uns inquilinos eventuals, usea, nosaltres. La resta de places son ocupades per autòctons, que en fan de la corresponent parcel•la la seva vivenda habitual
Si en un tres i no res, em passat per tres esglésies, aquesta gent han de tenir un centre comercial, de lo contrari no estarem parlant d’una ciutat austrolopiteca.
I així ha estat, davant la mirada de la clientela i
- You wellcome. How are you?
Una dependenta a la porta de l’establiment, al•lucinada per les nostres pintes motxilla a l’esquena i càmera de fotos en ma.
- Thansk. I’m fine.
La taula de salvació s’ha fet realitat. El Sr. Mistral, equivalent al Taurus d’Oliana, te ha be manufacturar un Fan Heater, usea, un calefactor pel mòdic preu de 14’02 AUD. Ni mitja vegada ha calgut pensar, com diuen al Almenar
- Porta pa yo!!!
Com si portéssim un regal dels reis d’orient, cap a la furgo i es que s’ha convertit en un apartament del carib!!!
- On es el bikini???
- Oh!!! Aquesta nit podré dormir sense estar embotit dintre del sac, estirar les cames, no patir per la ronyonada.
I amb la primera bugada d’aquesta etapa, ja estem en disposició i preparats per afrontar un altra nit a la Hip Top Camper.
I es que aquests austrolopitecus, si vengessin la roba del meu armari, el declaraven monument nacional.
Que hi ha un poble? Be, quatre cases, que daten al menys de 1.870 i el tenen declarat com a poble històric!!!
A Byron Bay, els surferos fan cua dins l’aigua per enganxar-se a l’ona i els que l’enganxen, han d’anar esquivant al personal que hi ha dins l’aigua.
Mireu que n’és de gran el mar, que hi ha un munté d’aigua, i estan tots apilonats en aquest boci.
Això del surf, deu ser adictiu. En hi ha de totes les edats, de tots els sexes i de tots els colors, amb casc i sense, amb trajes de buzo, sencers, de mitja cama, amb banyador... semblen canalla quan estan als cotxes de chock a la festa major. Arriben a l’arena i van corrent, corrent, altre cop a l’aigua a veure si la tornen a enganxar.
Aquest poble es, moooooolt gran. Armidale, Byron Bay, Kingscliff, Nambour. Els mires al mapa i sembla que hagis fet Almacelles, La Saira, Alguaire, Almenar, Raïmat, Gimenells, Pla de la Font... quatre dies per fer tot això, però quatre dies de cotxe, no caminant, amb la fragoneta.
Ara be, en el que som uns màquines, es amb visitar grans ciutats.
Brisbane? Tres hores.
- Apa!!! Ja podem fotre el camp d’ací, que ja està tot vist.
- Pel que s’ha de veure!!!
Com es habitual des que vam sortir de Sydney, la pluja no ens deixa ni per un moment.
Tot i això, desprès de frustrat intent que vam tenir a les Blue Mountain, enfilem carretera per anar a vere unes falls que hi ha en un parc nacional. Ací, cada dos per tres hi ha un boci de terra, que com no saben que fer, els hi sobra terreny, pos ala!!! National Park que te crio!!!
Les expectatives se’n van a norris al vere que el temps per fer un treck de 1.100 metres, sabeu quan temps hi dediquen? 45 minuts!!!
Cert es que pots estar 45 minuts, tres hores, una setmana o tota un vida. Es qüestió de temps. Però em sembla exagerat i lo de les falls, continuem amb un criteri diferent.
Si porto un austrolpitecu a veure la secla de l’ermita de l’Olivar, es queda petrificat i d’allò que els del poble no em fem ni cas, en fa una atracció turística.
Però be, al menys em pogut començar el dia caminant una mica i embrutar-nos de fang els kets.
I ara toca anar a Montville.
Galls i els colors de la Gàl•lia??? Amb aquest nom???
Efectivament, aquells francesos que em vaig trobar per Cambodja i que deien que no pintaven res i que no els tenien cap consideració tot i que la seva llengua es oficial en aquest país i que no la parla ningú, ací a Montville tenen una segona casa. De fet una colla del IMSERSO gal, es passeja per aquest poble bonico, a la part alta d’unes muntanyes, on fa una rasca que pela i l’aigua ens continua acompanyant.
Comencem a veure pobles com els de les pelis de l’oest americà, això si, molt repintat i sobre les quatre de la tarda, desprès de no veure ni un canguro viu, però si una ristra de atropellats per les cunetes de la carreta, arribem a Mundubbera. Avui no em tingut tanta dificultat per trobar on plantar la caravana.
El tipo força simpàtic i atent;
- Enjoy
- Tens places diponibles amb power.
- Oh, yes!!!, Quantes persones sou i quants dies os quedeu?
- Som dos i ens quedem un dia.
- Quin es el teu cognom?
- Barrios. Be, a, doble erre, i, o, s
Tanta feinada per després escriure el que li ha sortit dels trons.
- Mireu, aquí es el càmping, i aquí el poble. Teniu un carrer amb botigues, el riu...
I quin poble!!! I quin carrer de botigues!!!
- I on aneu?
- Cap a Alice Springs
- Um!!! Alice Springs!!! Jo hi vaig viure una colla d’anys.
- Et felicito fill!!!
Quina població deu tenir Mundubbera? Uns mil??? Doncs sent els que son, un hotel, una immobiliària, tres bancs, escola, dos camps de futbol, una zona d’acampada, un riu (no com els de Cervera) i un carrer amb botigues com la de l’Herminia o el Miralbés, cafès, bars com el de l’Aufès, tope autèntic i una estructura d’edificis digna de una peli del far-west, molt entretingut i curiós.
512 kilòmetres per arribar fins a Emerald des de Mundubbera i al mapa gairebé no ens em mogut de lloc.
I costa fer quilometres en aquest país!!! Han estat set hores en plan Zanini per sol avançar aquesta distancia, que un cop vist el moviment que em fet sobre el plano, en hi ha per ficar-se a plorar.
Emerald es un poble, amb totes les lletres perquè te un Coles.
- Quants Coles em vist ja?
- Nuse, uns quants i els que ens queden.
Em arribat a la conclusió de que un poble no mereix tenir aquest reconeixement, si els del Coles no hi son presents.
Per ací, del Vicent de cal Van Gogh en tenen feta una reproducció de 25 metres d’alçada d’un dels seus quadros.
Hi ha pasta a punta pala. Apart dels trens quilomètrics carregats de carbó, si, si!! He dit quilomètrics i no soc d’Almenar ni de bon tros. Perquè os en feu una idea, de tant en tant, hi ha dues maquines intercalades entre els vagons per ajudar a moure aquest Ibertren, també tenen esmeraldes, safirs, robis i un altre pedrusco que no recorde.
Per cert, també presumeixen de l’estació de tren, que es de l’any 1.900, tooooota una relíquia!!!
600 km per una carretera que sembla el mostrador d’una carnisseria.
Ni un cangur en peu, tots, cents d’ells tots estrullufats pel terra i envoltats de pollastres que deuen de tenir uns nivells de colesterol brutal. Carn no ens falta.
I la copilot ha debutat. Tres anys després d’agafar un volant per les terres de Ponent, ha agafat una fragoneta, amb els principals elements al revés del que recordae i conduint pel carril de l’avançament. Tot i això, no m’ha fet tornar la fe.
Winton es un poble de tres mil habitants, amb uns carrerots amplots com el Passeig de Ronda. D’amples ho estan, la superfície que ocupa aquest poble deu ser com la de Lleida més o menys i els veïns per veure’s deuen d’agafar els prismàtics.
I també te un aeroport. Totalment descol•locat em te i no se quin deu ser el motiu pel que Qantas, la companyia Aérea d’Austràlia, fos ací on es fundes i tingui una base ja que a 200 km a la rodona no hi ha senyals de vida.
L’equivalent a l’Aufés, ple de durs treballadors equipats amb camises de franel•la a quadres que davant la nostra presencia tallen totes les converses.
- Que tens places disponibles amb power per a una caravana?
- No, es tot ple
- A pos molt be. Que hi ha algun altre lloc on poder acampar?
- Si, ací davant en hi ha un altre. Al canto.
- Moltes gracies.
Aquesta noia jove i de bonica cara, te totes les dents fetes pols. No se pas que es deu d’haver pres, però res de bo, el seu aspecte no es gaire “estable”.
Així que un cop acampats i haver fet el dinar, avui que es el meu cumple anem a celebrar-ho.
Ni pastis, ni espelmes, les botigues tanquen a les quatre com a molt tard i tot es xapat.
I es que lo de la beguda o porto fatal. Amb mitja birra ja no tenia clar que es el que tenia que fer. Contestant els mails, els guaxaps i els facebuques de felicitació, moltes gracies a tots, el Dídac i la Joana m’han fet arribar un vídeo molt bonico, les tates, que majes, han estat de les primeres, igual que la Ninette i l’Andrea. Muakisssss!!!
Un pastis virtual, amb espelmes i tot d’una de les ànimes dels Amics de la Foto de Lleida
I qui no!!! els meus companys de viatge durant els últims mesos, el Joan i l’Èlia, des de un aeroport a Swualesi, també han fet acte de presencia a través del Viber.
- Òssssscarrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr!!! Moltes felicitats (tiro-ri, tiro-ra)
- Guapuuuuuuu!!
- Gracies, gracies
I una partera, amb dilatacions i el telèfon a la ma, fent esforços perquè el Pol arribi al món el mateix dia que vaig fer-ho jo.
- Nena!!! Enca no?
- Tic a l’Arnau. Tinc contraccions!!! Tic esperant per entrar visita!!! Ains quins nervis!!!
- Fotli!!! Apreta !!! Apreta!!!
Mireu que els austrolopitecus, apart d’anglès no saben parlar gaire cosa més. Pos ací en aquesta mega-metropoli de quatre gats
- Perdona, que sois españoles?
Caram!!! Aquest ens ha mig clitxat
- No, somos catalanes.
- Ah!! Catalanes
- Si, de Lleida
- Ah!!! de Lleida,
I es que ho repeteix tot de la mateixa manera.
- Y tu, de dónde eres?
- De aquí arriba, de un pueblecito de al lado.
Al lado, com a mínim son uns 150 km.
- Pues hablas muy bien el castellano.
- Si es que estube 25 años en el Pais Vasco, mi familia es de Lekeitio, pero yo soy de aqui.
Un poliglota de alemany, italià, francès, castellà, euskera i quatre paraules de català.
Amb una mica de mareig, ja es hora de tornar cap a la fragoneta
- On son les claus?
- No fotis
- Pos no les porto a sobre i a la motxilla no hi son.
- Joer!!! S’han quedat a la frago?
- Nuse. Espero que si.
Dons si!!! Les claus al contacte, la finestra oberta, en fi!!! Més facilitats no podem donar. Si no ens la han pres avui, més fàcil no ho tindran.
Kynuna ha estat el lloc per fer el primer relleu.
Poble?
Una gasolinera-hotel-camping-caixer. Ni el Corte Ingles ofereix tantes coses. Una estació de policia i dues cases. Toma ya!!! I d’això en diuen poble i surt als mapes i tot.
Com no sigui per donar de menjar a la fragoneta???
I es nota que ja fa més caloreta. Un fotimè de mosques apellen (sobre la pell) a sobre nostre, més pesades que “una abanico de tablones” no hi ha manera de fer-les marxar, el balanç del dia ha estat de tres mosques que han estat víctimes de mosquicidi, les molt atrevides han partit la siesta i això es imperdonable.
Així que mentre la Mariona galope pels voltants del campament, desplego tota l’artilleria de mapes sobre la taula de la frago.
En moment de màxima concentració;
- Bona tarda
- Bona tarda
- Anem a beure unes cerveses i menjar unes patates. Si vols venir i seure ací amb nosaltres?
I es que com això de l’anglès no ho porto be, i amb versió austrolopiteca encara menys, no he acabat d’entendre be el que em deia la bona senyora. Una iaia d’uns 70 que amb altres tres membres més de la mateixa generació, han plantat unes cadires com les dels directors de cine i es fica a petar, entre llauna i llauna, la xerrada.
- Mariona, crec que aquesta abuela m’ha convidat a seure amb ells i prendre una cervesa
- I que li has dit?
- Que no entenc el que em diu. Anem a dir-li que no podem, que anem a cal Coles i els dius que soc ruc per definició i que no he entés be el que em deia.
- Que?
- Ostià!!! (com diria lo Lopes de Plats Bruts)Pos això
- Es que em fa vergonya
- Va, que jo t’acompanyo i així veuran que soc un soca de veritat.
Com no em pogut batre el record del món de durada d’una mesdiada, em decidit fer una excursió a un dels símbols australianos, una visita al respectiu Coles.
I es que es una satisfacció indescriptible. El Coles en una ciutat es com el Brithis Museum a London, una atracció turística, un oasi al mig del desert, un albergue al camí de Sant Jaume. Estimada parròquia, ni canguros, ni Ulurus, koalas, aborígens, res comparable a un Coles, es el nostre principal motiu per visitar aquest país!!!
Veure totes les verdures exposades com si d’un exercit es tractés, totes afilerades, lluentes com les botes d’un militroncho, els seus departaments farcits de una varietat de productes mai vista i a sobre, l’entrada es gratis!!! Es un dels pocs llocs que hi ha en aquest país, on per entrar, no s’ha de pagar. Pots passar-te tota l’estona que vulguis sense ni tans sols haver de fer una mínima consumició.
Tot i que des de el nostre campament, arribar-hi no ha estat fàcil. Donada l’hora que em començat l’excursió, el Sol ja ens ha deixat i fer a pota els dos quilometres que ens separen de la llum que ens il•lumina per aquest territori, no es veu reflexada en forma de faroles pels carrers de Mt. Isa.
Per aquesta zona del país, circulen per les carreteres unes besties de dimensions desconegudes fins ara.
Os imagineu un artefacte amb rodes més llarc que el tren de la Pobla, carregat fins als topes circulant a més de 100 quilometres hora per la carretera d’Almacelles a Gimenells?
Pos per ací si!!!
Una tractora i fins a cinc remolcs enganxats. Més de cinquanta metres de llargada que quan tels creues es com un tsunami.
La fragoneta es mou com una fulla de paper durant uns segons, el temps que tardes en superar el cruce. I avançar una bestia d’aquestes? Per fer-ho t’has de plantejar superar un obstacle de cent metres més o menys, perquè no es qüestió d’anar apegat al cul de la bestia ni plantar-se davant del morro, pos van armats amb una estructura de bigues de ferro a la part davantera, com a defensa de la seva integritat de les amenaces dels despistats cangurs.
Total, que el camí transcor entre camionots, centenars de kangurs estrullufats i ja fa com a mil kilòmetres que els nius de termites formen part del paisatge.
Milers i milers de estructures de fang sobresurten del terra.
Algú ha fet un cens del número de formigues que deu haver al món?
Os imagineu per un moment, que passaria si de cop i volta, totes les formigues del món, es fessin grans com un elefant?
Ens estrullufaen segur!!!
Deu ser fotut que vinguin de fora i et canviïn les costums i la teva manera de fer, a base d’imposició, de treure’t del teu poble i separar-te de la teva família.
Son les cinc de la tarda i els aborígens caminen pels carrers i semblen zombies, això els que poden caminar, perquè en hi ha que van borratxos perduts i van de cantó a cantó per l’acera i en hi ha un a terra estés sense coneixement.
A pocs metres de la policia, i durant l’estona que em vist l’escena, ningú ha mogut un dit, tot i que a pocs metres ha passat una ambulància.
Els aborígens, se’l miren i no fan cap pas.
- Ostres!!! Em pensava que això seria diferent.
- Diferent o es.
- Ja!!! D’un altra manera.
- Pos ja veus el panorama
Quan es fa fosc, se senten el crits, ho fan entre ells per comunicar-se així estiguin a un metre.
Prop, està la gasolinera, únic lloc obert a aquestes hores on poden continuar comprant alcohol fins que els cos els hi diu prou.
Sense cap tipus de feina per fer, amb els diners que setmanalment els dona el govern i perduts en un poble com un pop en un garatge, difícil jutjar el seu comportament.
Una mica exagerats son aquest nois.
- Millor que aneu per la carretera. La Mereenie Loop Road, es plena de unes pedres molt grans i podeu espatllar la fragoneta.
- Vol dir senyora?
- Si, si. L’altre dia un senyor va haver de pagar una gran quantitat de diners per reparar-la.
Pufff!!! A Alice Springs, a la Tourist Ofice, ens diuen que es possible, uns altres que carreguem una cisterna amb gasolina, els altres que tornem cap a casa
Total, que continuem per la Red i que sigui el que vulgui, a tornar estem a temps.
Un camí, ample com... bueno, molt ample. Pedres grosses??? On???
Hi ha trams que el terra esta força bonyegut, però el que teníem previst fer en 6 hores, en ha costat tot just tres hores.
I com anem sobrats de temps, avui a caminar una estona.
Ací, al Kings Canyon, van rodar la peli de la Priscila, la reina del desert, així que anem a explorar la zona
Confirmen un cop més, que son exagerats. Un treck de 6 quilòmetres, de tres a quatre hores!!!
Serà que som d’Almacelles, però amb dinar inclòs, dues hores i mitja, a pas de ganso i fent paradetes
Cap a cal Uluru, la pedra sagrada dels aborígens.
Amb al frago carregada de xofa fins al serrell, esquivant vaques de 900 kilos, por lo menos, que passegen pels voltants de la carretera a primera hora i amb l’esperança de trobar una plaça al càmping per donar de menjar a les bateries del la casa ambulant a tota pastilla cap a Yulara
Ja veiem l’Uluru. Una explanada i aquell boci de rock al mig i una mica més a la dreta el Kata Tjuta, que encara fa més bulto
I...
- Teniu places disponibles amb llum per a la frago?
- No, no ens en queden.
Son les deu del mati, hora del check out i no tenen places.
- Casun l’olla!!! Es possible que a última hora, alguna de les reserves que teniu no ocupi la seva plaça?
No en tenim ni idea del que ha contestat a aquesta pregunta.
- Però tenim places sense llum a 50 AUD i podeu utilitzar les dutxes, la cuina...
- Oh!!! Quin detall, per 50 podem fer tot això?
Em declinat tant substanciosa oferta. Cap al Kata Tjuta, a veure qui fa el cap més gros.
Una ventada!!! Amb lo que m’agrada a mi que bufi el vent!!!
Ens lliguem les cordes dels keds ven lligades, els belcros a punt, per no caure del planeta i fem la primera excursioneta del dia. Poca cosa, una horeta per anar a veure o es fica la gent per veure la posta del Sol.
La segona, es de set quilòmetres i te com a nom la Vall dels Vents i avui deu ser el seu aniversari perquè bufa que fa goig.
Aquests australopitecus qualifiquen aquesta ruta de difícil, que hi ha vegades que no es pot fer per la força del vent i adverteixen que hi ha un tram que s’ha d’escalar.
Doncs be, farem fins on sol poden passar els escaladors.
Que si no ens hi fixem, donem la volta sencera i no em vist el lloc pel que s’ha de grimpar!!!
Son uns exagerats!!! Adverteixen que has de dur un litre d’aigua per cada hora de caminada i que has de veure cada 15 minuts, que has de ficar-te protecció solar del 50, lo menos, dur barret, vestir apropiadament ( de cal Tapioca ) i de dur calçat com el dels marines USA.
Ah!!! Que entenem per calçat apropiat?
Si hi ha una persona que ha interpretat de manera diferent aquesta recomanació, sabeu, podeu imaginar de quin lloc es? I quin es el tipus de calçat que considera com apropiat?
Efectivament, del país del Sol naixent i segons ella, s’ha de portar botes fins als genolls i amb tacó. Oooooooole TÚ!!!
Que be, que no es pujar al Montarto, però tampoc es passejar per carrer Sant Antoni mirant els aparadors.
Amb unes botes negres, amb tacó de tres centímetres aproximadament, aquesta individua, es passeja per un camí ple de pedres, sorra i en alguns llocs plaques de pedra que tenen un cert desnivell.
No ha estat l’única. Més endavant em vist una família sencera de natius amb el mateix estil de vestimenta per als peus i tant contents.
Els fanàtics de les postes de Sol ací tenen un munté de motius per apalancar-se.
Dues zones. Una per a autobusos i un altra més propera a l’Uluru per als cotxes. Aparcament en bateria i es que en hi ha que fins i tot, tenien una botella de cava esperant que l’astre rei se’n vagi a dormir.
Ah!!! i a nosaltres avui la dormida ens ha sortit gratis.
El Sol que surti quan vulgui. Nosaltres, no es que ens haguem quedat dormits ni molt menys, doncs quarts de set ja no hi ha qui pari al llit.
Els desesperats que volen veure com queda il•luminat aquest tossal, ja fa estona que pul•lulen i els motors de les besties de quatre rodes que porten, de discretes no ho son pas.
Donar la volta a aquest roc, es el que ens em proposat avui i també intentar la pujada.
La segona ha quedat anul•lada abans de començar a donar el tomb.
- Es tancat avui?
- Si, si, es tancat, hi ha risc de pluja i no es pot pujar.
Ahir no es podia pel vent, avui per la pluja... casun tot!!!
Així que amb la càmera al coll comença la nostra marató.
Donar-li el tomb son uns dotze quilòmetres. Comparat amb Lo Vilot, tampoc es tampoc es tanta la diferencia.
Que ací no es passa apegadet a la paret, que entre que hi ha zones extremadament sagrades, on no es poden fer fotos ni atansar-te i a altres que et fiquen a dins les escletxes, tot suma i així s’arriba a aquesta quantitat.
No seria difícil d’igualar-lo e inclús superar-lo.
El primer que em de fer, almacellencs es, consagrar Lo Vilot. Així com ja tenim el monstre de la Clamor, podríem inventar-nos una historia en la que els avantpassats nostres, feien ofrenes a Lo Vilot, que amb el seu poder els protegia del monstre.
Un cop muntada la història, fem uns lletreros ben majos, indicant les zones sagrades, les sagradissimes i les consagradissimes. Ah!!! i a l’hora de ficar noms, no ens tallem ni un pel que ací hi ha una zona, al que no se li poden fer fotos, que es diu Mala Puta, així mateix i escrit d’aquesta manera, en català.
Diem que pujar fins dalt, es molt perillós. Més que perillós, perillosíssim!!! Que en hi ha uns quants que s’han obert la crisma.
I per que l’excursió duri una bona estona, montem un circuit que passi pels Pedregals, pel Cau de la Figuera, l’ermita de l’Olivar, la gravera de l’Antolin, el Pitàgores, de pas que vegin el Museu i finalment pel jaciment. http://almacelles.ddl.net/cat/vila/historia/medieval/index.html
Com podeu veure, des de qualsevol dels punts que dic, es pot observar el nostre símbol a la perfecció
Caldria definir els llocs per la sortida i la posta, podrien ser el cau de la Figuera i la gravera de l’Antolin, indistintament, perquè puguin triar a l’hora de fer les fotos, a ser possible sense flash. Es més, a qui faci anar el flash, li encomanaria a l’alguacil, com autoritat local, que li pregués la càmera, ja que aquesta llum freda, desgaste els colors de la terra
Que? Mola, eh!!!
Ja podeu riure ja, que aixó podria ser el llançament definitiu del nostre poble a l’orbita del turisme internacional.
Aquest autrolopitecus, tenen la pedra aquesta allà a prendre pel _ _ _ , més de 2.500 quilometres em tingut que fer per arribar-hi i entre mig no hi ha res. Es a dir, menys distancia que de París a Almacelles i cada any van ha visitar-lo més de 500.000 persones, que paguen cada una 25 AUD per poder entrar tres dies seguits al parc, o sigui, et fan un 3 x 1
Sinyo alcalde, si vol més detalls sobre aquesta idea, ja sap on em pot trobar. I es que Lo Vilot, dona molt joc.
Amb l’il.lusió, de poder pujar a aquest tossal, ens em quedat de propina aquesta nit a Yulara, però, si abans d’ahir feia vent, si ahir va ser la pluja que no va aparèixer, avui es la boira la qui no obre la simbòlica porta del camí al cim de l’Uluru, encara que oficialment fiqui que es per pluja, nosaltres oficialment, direm que no em pujat per respecte al tractar-se d’un lloc sagrat.
I per a demostrar que no hi ha res que ens desmoralitzi, ens em fet una maxada de 770 quilometres per mig del desert fins anar a parar a Coober Pedy,
Diuen els de la “loli”, que a l’estiu arriben a temperatures de 50 graus. Es per aquest motiu pel que hi ha cases sota terra, perquè el torrefacto no els carbonitzi.
El poble sembla que es a mig fer. Les aceres sense pavimentar, les botigues i bars tenen un aspecte raro que no quadre amb el que em vist fins ara d’aquest país. Un munté d’artistes que es dediquen a fer joies amb el que treuen del terra, òpal i un altre munte de cotxes, camions i ferro, que sembla el Pedrós.
Ah!!! i no te ni Coles, així que de poble res, te aeroport, però no Coles, doncs no es poble.
La kilometrada diària, ha acabat a Clare.
La noia del càmping, no se si despistada o afectada pel nostre aspecte ens ha fet un descompte addicional i es que ja es el tercer cop que els autralianos no s’aclaren amb els seus propis bitllets,
Aquesta vegada ens en han agafat un de deu com si fos de vint. En fi, que hi farem.El primer cop, vam anar a tornar-li els diners, va ser a Glenn Helen, a la segona, com no estaem segurs ni del preu, ni del que li havíem donat, per lo sorpresos que estàvem, no vam dir res. I aquesta tercera...
El Sol i les bones temperatures, s’han quedat a una tacada de quilòmetres.
Adelaide, ens acull amb pluja, però no ens espantem.
Amb dues hores, per veure el carrer peatonal, el Central Market ocupat pels xinos i
un partit d’aquest que es juguen en una mena de plaça de toros amb gespa, pegant-li puntades al meló, em fet el matí. Per cert, el terreny no es pla i els que corren coll avall apallissen als que tenen que arribar a l’altra porteria pujant la costa.
A tocà del riu Murray, hi ha Tailem Bend. El lloc on acampem avui podria ser declarat, sota criteri austrolopiteco, un museu.
Autocars caravana, roulottes i altres vehicles que han viscut millors èpoques, ocupen gran part de la superfície d’aquest càmping
I Australia ja es historia, al menys per a mi.
Gran, molt gran, grandíssim.
Gairebé dos mesos i uns 13.000 quilòmetres en dues parts. Uns tres mil a l’oest i gairebé 10.000 a l’est.
Ara Nova Zelanda, a veure que tal estan els kiwis, que fa dos dies han rebut una sacsejada de les que obren el TN.
