Dos avions, una passejada per l’aeroport de Kuala Lumpur i ja estic a Austràlia.
Be, de moment he ficat els peus al territori i estic cap per avall.
Arriba el terrorífic moment d’enfrontar-se a la temuda policia de fronteres austrolopiteca.
- Morning!!!
- Morning!!!
- Plas, plas, pataplàs!!!
Ja estan ficats els segells al passaport i ...
- Sia
- Sia???
Que carai vol dir aquesta? Em dona el passaport i ...
- Next
- Caram!!! I l'escorcoll? I els gossos??? I no em fan aixecar les mans? Ni em preguntes quants diners porto? Si vols em tiro al terra amb les mans al clatell.
- You wellcome!!! Next
- Quina desilusió!!! Quin desastres!!! Quin fracàs!!!
I ara, que explico jo de la meva experiència amb els aduaneros??? Truco al Piqueras???
Nou mesos amb pantalons curts i samarreta i ací fa una rasca que pela.
Recuperat l’equipatge, que fins i tot això ha arribat al lloc, toca actuar a la Guissona.
- Apa petita!!! Ara ja saps que es el que has de fer, d’acord?
La màquina se l’engull seguint el procediment normal, però...
- Error 609, consulti amb la seva entitat.
- Error 609???
Podrien explicar-se una mica més, no?
La verda escalfa dins la cartera i autoritzat el canvi reglamentari, surten com a xurros els AUD de la maquinota que no ha volgut entendre’s amb la Guissona.
Tot es net, encara que la majoria dels aeroports del Món o estan, es veu un altra cosa. La gent no s’amuntega, gairebé no se sent soroll... Raro, raro, raro!!!
Aaaamigo!!! Però hi ha costums que s’estenen també per l’hemisferi sud.
- A ticket to Sant George.
- 4 AUD. Not have a smallest note?
- No, the substitute of Guissona, they are just given this size.
- I have not change, inside the one store you can get. Casun l’ànima que t’aguante!!!
Tot seguit, un natiu en un acte instintiu;
- You need help?
- Well, you do not change AUD 50.
- No problem, I'll pay the ticket.
- Oh no! Thank you, 4 AUD is very dinereitor.
Clar, com vinc amb el xip asiàtic que amb 4 dòlars es una autèntica animalada, amb aquesta quantitat es pot passar tot un mes...
- Take them! no problem.
- No, no, thank you very much! I'll get coins.I a l’hora, al minut indicat, el següent bus destí Perth, es presenta a la parada de la domèstic terminal de l’aeroport.
Hi ha lloc per seure, per deixar les motxilles, per passejar!!! No m’ho puc creure!!! No recordava que als busos hi ha lloc per algo mes que ficar-se de peus i de puntetes.
Ningú s’atansa a la finestra a oferir patates, panís, aigua. Deu ser perquè les finestres no poden obrir-se?
Amb els peus a la vorera de Sant Georges...
- Que passa? Acabo d’arribar!!! No hi ha ningú i ningú que em digui res? Si necessito un hotel, si vull un taxis, bicicleta, si vull fer pipi?
Les aceres son amples, netes como mi propio fregadero, quatre gats contats caminen per un dels carrers principals de Perth, tot just hi ha deu cotxes a la vista i no se sent ni una sola pitada, derrapada, accelerada, els semàfors tenen el respecte que es mereixen i d’aquesta manera compleixen amb la seva funció. Semblen zombies??? Què es això??? On es la gent??? Porto deu minuts caminant i ningú m’ha ficat la ma a sobre encara!!!
Aquests austrolpitecus, una mica raros son. El grajo volant a trompicons, o sigui, fa un fret de c_ j _ ns, en hi ha un bon nombre que van amb samarretes de manega curta, pantalons curts i xancles!!!
Un bon lloc per refugiar-se i començar l’aclimatació a les noves temperatures, es la Tourist Information, amb calefacció, seients lliures, i guifi i un munté de paperots, folletos i per primer cop, algú s’interessa per mi.
- Good morning sir! Need Help???
- Oh! That illusion! I've seen!. So yeah, there are to visit in the city?
- Please follow me!
- Ok
- Look, here is the park, where there are barbecues to give you a good T-bones, which they make you good falteitor. This is the library, here are bars, restaurants, shopping centers. These three streets are pedestrian.
Alucinat!!! Sense paraules!!!
I el contacte amb els de Sant Cugat, http://www.voltantpelmon.com/ es fica en marxa
- Ep, que estic amb velcro a les sabates per no caure de la Terra.
- Com va?
- Tooot, Cariiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiisim!!! i fa un fred que pela.
- Nusaltres estem amb els Suc de Coco http://sucdecoco-cat.blogspot.com.au/ xerrant, Fot una calor q apesta!!!
El amic Raimon de http://www.minusmal.net diu que a l’Índia fins i tot lo nou sembla brut i vell. Ací tot el contrari. Es cert que de coses velles, no en hi ha gaires, feina i ha per trobar pedra sobre pedra posada al segle XVIII.
Desprès de tant temps, amb un contacte intens amb els autòctons d’Àsia, les meves reaccions son una mica primitives. Poca gent hi ha pels carrers, però en aquest moment sembla que no estic preparat per caminar en línea recta. Ves quines coses, no?
Tot sembla estrany. A partir de les quatre de la tarda, les botigues comencen a tancar. Botigues, bars i tot el petit comerç es difícil que sigui obert més enllà de les sis.
Camí del Kings Park, aguaito i em sorprèn el tipus de deixalla que hi ha davant de noves construccions. Sembla que son mudances, però no. Mobiliari massa nou, es aparcat prop dels contenidors, perquè els propietaris consideren que la seva vida útil ja ha arribat a la fi.
Les barbacoes elèctriques, funcionen a tota castanya. Asseguts sobre la perfecta gespa, que fins i tot em fa dubtar que no sigui una alfombra made in Xina, grupets d’autòctons i immigrants, preparen les carns que esperen ser engullides per aquest fenòmens.
Estic commocionat!!!
El David i la Mireia http://pasaporteymochila.com/, tenen uns amiguets a Perth i han tingut a be ficar-me en contacte amb ells, el Toni i la Cristina.
Amb una mica de retard, per una falta d’enteniment a l’hora de situar la meva posició al mapa, es presenta al 300 de Wellington St.
El Toni, en la seva manera d’actuar i de parlar a primera vista es una fotocopia del seu millor amic, el David, això si, no para de moure’s i fet el trobament i la presentació, per esperar que la Cristina acabi el seu torn de treball anem a prendre un veure. On? Sorprenentment, si a tota Àsia l’únic producte ibèric que he trobat ha estat l’oli d’auliva i el pernil, ací s’han ficat de moda els xurros, així que anem cap a l Chocolatería San Churro, que s’anuncia com a spanish hot chocolate, així tal cual, amb un parell de canguros!!!
Però clar, els preus??? No os podeu imaginar!!! Tres churros, 3, no quatre ni cinc, tres churrrrrrros, 10 (deu) AUD, servits per una asiàtica, res en contra d’ella, però ja pel preu i donat el títol del local, que menos que una íbera, no?
D’arròs, pel periple asiàtic, puc dir que ja he gastat el cupo pel que fa uns anys, però... qui es resisteix a una paella, cuinada per uns immigrants?
Jo no. Així que avui si, a l’hora acordada, el Toni i la Cristina apareixen amb el seu bòlido i tinc l’oportunitat de ficar el nas dintre d’un bloc de cases i participar en la confecció d’una paella.
I s’ha de dir, que els australianos, tenen pasta per un tubo. No se pas d’on deuen treure tants diners, però que no els passi com ha passat a casa nostra, perquè la castanya que es poden pegar, serà brutal.
Després de la paella, hi ha una cosa clara. Bueno, una no, dos.
1- El jalo ací val una pastarrufa
2- Encara que el super tampoc no es barat, menjar el que i com un vol, no te preu.
Després de somiar amb pernils, xorissos, cassoles de porc, i altres delicatessen, avui, per primer cop i seguint els consells de la Cristina i el Toni, faig una visita al que em sembla que a partir d’ara, serà un dels meus aliats, el Coles, http://www.coles.com.au/ una mena de Mercadona, però a l’australiana, es a dir, a lo bestia.
Les condicions de l’alberg i la seva infraestructura, permetran que a partir d’ara, pugui seleccionar els productes que intentaran recuperar la meva línea, que no hi ha manera de ficar-hi ni un gram a sobre.
Llet sencera, a preu raonable, 1 AUD el litre, formatge curat, que ací com que son més innnn, li diuen “vintage”, pernil serrano, oli d’auliva, aulives, tomate, paaaaaaaaaaaa!!!, maries, llaunes de sardines, cafè, sucre, sal, Aspaguetisssss, sooooooopa de glutamato!!! Iogurt... Quin tiberi!!!
Perth es gran, però te poca cosa per veure. Així que avui enfilo la passejada cap a Fremantle, un poblet que hi ha prop de Perth i que sent diumenge, sembla que hi ha aglomeracions de gent que van a practicar l’esport favorit, menjar un fish & chips en qualsevol dels garitos que hi ha vora el moll.
Pujar en un vagó de tren, tenir temps per escollir en quin lloc vols seure, no sentir ni una mosca fer soroll... Puaffff!!! Quina fredor!!! Acostumat a l’amor del transport públic asiàtics, aquella tocadera, aquell roce continu encara que hagués espai, recuperar l’espai vital, sembla mentida però em sento raro i fins i tot una mica torpe.
Que carai!!! Que ací no cal entrar amb els colzes desplegats i dona temps a que sortí qui ha de sortir i d’entrar sense haver de donar ni rebre empentes.
I ves per on que a Fremantle hi ha construccions antigues. Ep!!! No os penseu que hi ha coses de l’època dels romans, ni renaixement ni res de tot això.
Ací si que hi ha història i de la bona.
Els dos edificis més antics que vaig poder veure son... taxan, taxan!!! Dues presons!!!
Efectivament estimada parròquia, dues presons de pedra picada, la Fremantle Prison i la
The Round House, l'edifici públic més antic de l'estat d'Austràlia Occidental inaugurat al gener de 1831, es a dir, la prehistòria.
Penso que no diu massa a favor dels primers colonos, que el primer en construir i que encara aguanta en peus siguin dues trenes, no?
Avui ha estat un dia important. Nou mesos després d’haver sortit de casa, nou mesos de conèixer gent, nou mesos sense contacte familiar físic, acabem de lligar un dels que serà, sens dubte, un dels moments inoblidables d’aquest viatge.
Podré complir el compromís que vaig contraure, tal i com vaig fer amb el Marc, i la Mariona ha acceptat venir a compartir un mes de viatge per aquestes terres. Així que el proper dia 20 de juny a les 06h05 minuts i després de dos dies de viatge, espero trobar-te a la porta d’arribades de la T3 de l’aeroport de Sydney. Un petonarro!!!
Foundation Day de la costa oest.-
Tant memorable dia, requereix una celebració d’alçada. Això traduït vol dir que mereix un jalo especial.
Un piquenike, al més pur estil austrolopitecus i com a bons carnívors que son, un T-bone.
Carn de veritat desprès de una pila de mesos menjant pollastre o mostres de viandes de variada procedencia i diferents especies animals, en alguns casos fins i tot millor no saber de que es tracta.
Així que de la ma del Toni i la Cristina i després de fer la segona visita al Coles, festegem aquesta diada amb una petita mostra de la comunitat ibèrica que resideix i treballa a Perth.
Tirats al mig de la gespa, a la bora del riu, amb un solet canamore i amb una xaxara de lo més entretinguda, he pogut escoltar una pel•lícula que no em resulta res desconeguda i que fa anys que veig al meu poble.
Gent que te estudis, han tingut bones feines, estan fent les tasques que els austrolopitecus no volen fer i per un preu inferior al que ells ho farien. Així que a tot arreu es igual.
Ja toca fugir d’ací. L’organització es bàsica però suficient.
Una furgo llogada per espai de 11 dies i que es convertirà en la meva casa amb rodes i degut al consells del Toni i la Cristina, he de procurar-me un número de telèfon austrolopitecus.
Així que escollint entre l’oferta que hi ha pels carrers, ací també tenen falera per això de canviar d’aparell cada dos per tres, descartant les conegudes companyes que operen a Europa, m’he enganxat a la xarxa de Telstra.
Espero no tenir que acudir a cap oficina del consumidor i que siguin raonables amb el tracte, encara que ja m’han ficat en antecedents de que a tot arreu couen fabes.
