Serà Cebú el Rishikesh de Filipines?
Un i altre cop em fet cap a aquesta ciutat. No te res en especial, però al igual que la ciutat india i ha una força que ens arrossega un i altre cop cap als seus carrers.
Serà el carrer de Colón, el primer carrer que van construir els imperialistes espanyols el que en forma de malefici davant la nostra revel-dia a identificar-nos com a ciutadans de l’altra hora imperi?
Serà el Manonals? L’església del Santo Niño? Serà...?
El que serà es que te un port d’on surten i arriben la majoria de vaixells provinents d’altres illes i has de fer escala per trons.
Així que després d’una estoneta en burro-bus, aquesta nit ens toca dormir dintre d’una llauna de sardines.
Així es!!!
Ens les prometíem... però de festa major!!! Clar, com l’altre dia ens van ficar a fer la siesta en unes lliteres noves de trinca, doncs avui...
- Avui? Avui una kaka!!!
- Si aquest es el lloc que ocupava el Ben-Hur quan va ser condemnat a galeres!!!
I es que mes avall no podíem estar. A la línea de flotació d’aquest llauna ronyosa i ponsonyosa. Al cantó de les mateixes calderes, amb una sorollada que es com si fiquéssiu el cap a dintre del capot del vostre cotxe quan esta a 6.000 r.p.m. i amb el tubo d’escape foradat i amb una calor!!! Però quina calor!!!
I encara en hi ha que a la pobra criatura, li fiquen una tovallola per sobre!!!
- Senyora!!! Que el vol ofegar??
- No pateixi. no cal que el tapi que congelat, aquesta nit no morirà!!!
Gallines, filipinianos, bicicletes de la tripulació, roba estesa... Tot un mural digne d’un grafitero decoren el megadormitori.
Un foradet d’un pam, fa de finestra i em deixa respirar una mica
Arribar fins a Legazpi ha estat a l’alçada del Gran Prix de Verano, sol ens ha faltat el Ramón García per donar-nos el premi amb la seva frase preferida;
- Prueba superada!!!
Em tingut que agafar un altra fragoneta, un altra llauna, aquest cop de cavalla i per rematar un jeepney que en total sumen, segons el comptable de l’expedició, el de Sant Cugat, (redoble de tambors i bufades de corneta) 36 hores de naaaaa!!!
Total, pa que? Com diria el impresentable Wert, ministre d’educación, cultura y deporte!!! Casi naaaa!!!
Pues teniu que saber, estimada parròquia, estimats ciutadans de Costa Rica, que ací hi ha, segons fonts vulcanòlogues de tota confiança per als filipinianos, el volca que te forma de flam més perfecta del món mundià, ta- ta-chan, el Mayon, que aquest nom mes aviat sembla el títol d’una cúmbia que no pas el d’un volcà.
Així que ja tenim enfrontament, pos segons els prestigiosos i de tota confiança (per al govern “Tico”) vulcanòlegs que operen per aquesta altra zona del món, l’Arenal també es el que te la forma més perfecta, i endemés, així com el Mayor, també sembla que li hagin ficat una espelma, perquè va treien fum i de tant en tant es carrega a algun poc esme que s’acosta massa al forat, l’Arenal escopina, amb la mateixa o més força que aquest.
En fi, per mi, el que te la forma més perfecta es Lo Vilot d’Almacelles, que no es volcà, ni escopina cendres, ni te mala llet, i que quan érem canalla, era escenari de cruentes batalles entre els de les “Nacionals” i l’Acadèmia del Senyor Pujol, i si no em creieu, aguaiteu aquests dos enllaços;
http://excursionsdeljoanramon.blogspot.com.au/2012/11/lo-vilot-dalmacelles.html
http://www.panageos.es/fotos/almacelles_3163/lo-vilot-capvespre_143672.html
Frescos com a roses, després del viatget de no res, ens ve de gust passejar una mica, amb les motxilles a l’esquena, per això d’anar coneixent la ciutat i fer-nos amb els autòctons. El tema es que els hotels dels que disposem informes de tota confiança, estan a petà, osigui, plens, es a dir, que no hi cabem!!!
A la difícil pregunta;
- Saps d’un hotel barat per ací prop?
- Oh si.
De lo dels metros, distancia, ja no faré comentari perquè qualsevol cosa que s’assembli a la realitat es pura coincidència, però lo de barat, cheap, que es de lo primer que he antes jo en el meu macarrònic anglès... que el cap de con... aquest ens ha enviat a un quatre estrelles!!!
Conclusió, no tenen ni idea del que es un metre, ni tampoc del que es un xisme filipiniano, ni molt menys el valor d’un dolar USA.
I ara si que amb les esquenes alliberades, una passejada per un carreró autèntic. He tingut la sensació de haver anat uns 40 anys enrere i passejar per les cases barates d’Almacelles aquelles nits d’estiu on els veïns sortien a jugar la botifarra a la fresca, la canalla jugàvem a l’escondite i les mares petaven la xerrada fins a les tantes.
Per arribar al Mayon, o sigui, a les seves faldes, també es un reality.
En aquest poble hi ha una estació per las jimmix, nova de trinca, suposadament, han de sortir i arribar tots ells.
Però no!!!. No senyors!!! Es tan nova, que els usuaris i jimmixeros, encara no han assimilat la seva funcionalitat i de moment, sol serveix per fer la becaina entre ruta i ruta.
Si vols agafar-ne un, has d’anar darrera la pista secreta. Ni la poli te idea d’on surten!!!
Aquest Mayon, no està de broma eh!!!,
Fa uns dies es va carregar a uns quants turistes, entre ells un espanyol. I com les estadístiques son les estadístiques, em arribat a la conclusió, després de llargues hores d’estudi i discussió, que avui, el Mayon, no atacarà.
Arribats a la cruïlla, o sigui, on en el mapa hi ha la “X”, hi ha una kilometrada, com nou més o menys i la simpàtica dona i el xulo que la segueix, ens demana el que no val ella, ni el xulo, ni la moto ni tot el que els envolta, per portar-nos fins on en pot pujar.
- Doncs ací et quedes, potencialment amb les teves pretensions.
I pasito a pasito em arribat al final del camí, on de l’observatori, ni rastre, del lodge, les ruïnes i de la xemeneia del Mayon, una cortina de núvols.
Dedueixo, que aquest legazpianos, això de la fe o porten molt a dintre, tant com les calderes del Mayon i per que aquest no s’enfadi, deuen de sortir cada nit en professo pels carrers de les rodalies de l’hotel. Amb la desfilada, les cançons i les oracions el mantenen tranquil, fins a la propera. Deu ser això, perquè per l’època en la que ens trobem, no veig al calendari cap festivitat que justifiqui aquestes diàries actuacions.
Com no hem pogut veure la punteta del Mayon, atacarem l’objectiu des de l’altra banda on hi ha les ruïnes de Cagsawa, altra hora ciutat, que un bon dia amb els seus ciutadans va passar a l’historia, en una de les més recordades actuacions del volcà. Se’n va salvar, part de l’església de la que encara que en peu la torre. Del demés, ni rastre.
La recta final filipiniana, passa per Manila.
Si l’altra nit, la calor va ser de dimensions saunianes, avui ens ha tocat l’altra part d’aquesta bona costum nòrdica, la del fred.
Es veu que el conductor del bus, està en combinació amb el xofer del vaixell i ...
- Ep Manolo!!! A quants graus vas ficar la caldera l’altre dia?
- A uns 120
- 120? Be, per compensar aquesta temperatura, avui als bus ficaré... 10 graus a la banda on toca el Sol
- Em sembla perfecte.
- Si, crec que estarà be. L’efecte de la dilatació dels 120 graus, quedarà compensant.
- Molt be
- I tu tapat, no agafis una galipàndia.
Deu ni do quin fred!!!
- Però que no veieu, que fins i tot els pingüins son a punt de morir congelats???
- Aquí tenim el millor aire condicionat de tot el món.
- Si, si, es veritat. Però no tens por de que es pugui espatllar? Afluixa o apaga una estoneta, bon home.
Apagar. Afluixar. Prefereixen ficar-se dues- centes mantes a sobre, abans que baixar un grau el termòstat.
Amb un somriure d’orella a orella em ficat els peus a Manila. A punt de congelació, una mica més i trenquem la cadena del fred.
El barri de l’hotel es divertit. Ni tant ni tant poc com el del nostre primer dia que ens va tocar anar a parar a un hotel d’aquells que es paguen per hores, però... diguem que també hi ha força activitat.
Tanta activitat, que passejant tranquil•lament, un individuo ens ha ofert Viagra a tots tres, o sigui a l’Èlia també. Impressionant!!!
Amb el Benito, fent d’amfitrió, em passejat i conegut part de la capital filipiniana.
Mercadillos, Intramuros, les sabates de la Mariposa de Hierro (una part d’elles) que deu ni do, per lo retaco que aparenta ser, vaja una llesca que fot la tia!!! I les zones més “in” on hi ha les piji-marques que hi ha per tot el món.
Filipines ha estat una agradable sorpresa, tot i les dificultats que hi ha i les caracteristiques de la gent del pais, es recomanable cent per cent, una visita a aquest pais. No tingueu mentalitat del segle XIX i penseu que es molt lluny
Aci s’acaba Filipines, s’acaba Àsia i el viatge continua per Oceania.
2 comentaris:
Un relat ple d'anyorances i volcans.
T'imagines el trasport i ..... de un nidó!!!
La foto de les nenes amb trenetes, una monada.
Una abraçada!!
HOla Wapo!!! quina passada d'historieta, has fet reminiscències a la teva terra i al teu poble natal amb una enyorança palpable!. De totes maneres veig que malgrat les dificultats a trobar algo decent, suposo que lo "cheaper" sempre es fica ple de seguida!, pel que dius vau poder fer estada igualment. En quant a la visita obligada pel que expliques i el que es veu a les fotos, doncs sí, sempre crec que val la pena veure món per on no s'ha estat. Es pot trobar a qualsevol lloc alguna cosa interessant, i lo del volcà crec que m'hagués agradat però això sí, mira't de lluny per si de cas fes alguna vomitadeta...
En quant a les fotos estic amb la roser, m'han encantat les fotos de les nenes amb les trenetes, té un no sé què especial!.
Molts petonets desde la capital de Lleida!!!! Cuida't moltíssim artista!!
Publica un comentari a l'entrada