Hi ha dies en que l’aventura es assegurada i sense gaire esforç.
Certes pràctiques empresarials, difícilment assimilables a una mollera curta com la meva i crec que també des de un punt de vista ètic-empresarial, paraules que difícilment es poden ajuntar quan es tracta de negoci en qualsevol lloc del món.
I es que el senyor propietari del vaixell, ens ha obsequiat amb quatre hores d’estança gratuïta en un dels seus vaixells, per vendre més places de les que pot carregar.
De tal manera que, passada una estoneta, el de Sant Cugat, jo no tenia més esglaons al pal major per escalar, es dir, es pujava per les parets.
A tot això, si ets un empresari sense escrúpols, el millor que pots fer, es tenir totalment desinformats als que per tu donen la cara, amb la qual cosa, el pobre infeliç que intenta donar alguna explicació del que no sap, s’emporta el rapapolvo de torn i queda com un tonto de les posaderes, o sigui, del cul i nosaltres, apart de continuar sense saber res, més cabrejats encara.
- On es el responsable d’aquesta oficina?
- No ho se
- I el amo?
- No ho se
I a tot això, amb la taquilla oberta i...
- Apa nois!!! Que ho regalem avui!!! Qui vol anar a Bohol?
Finalment, per l’horitzó, apareix un boci de ferro amb capacitat per angullir tot el que hi ha per carregar.
I com el dia ha començat força be, per acabar, l’aventura continua.
Em d’arribar a Carmen, el poble que es més a prop de les Chocolate Hills, i estem en una cruïlla on una pila de gent esta esperant un mitja de transport i es veu que tots anem al mateix lloc o en la mateixa direcció.
- Ací em de pujar?
- Sembla que si
- Jo no pujo, snif, sniff, sniffff!!! Em fa por!!!
- Pos si no pugem ací, no se pas on dormirem avui.
- Però si no hi cap ningú més!!!
- A dintre no, però al terrat...
- Al terrat???
- Aú!!! Que ens ho passarem be!!!
I ja ens veieu trepant per la roda, la porta, la finestra, un boci d’escala, la canalera fins arribar a la teulada del bus.
- Renoi, quin ambientillo que hi ha!!!
I això que arrenca que casi es fica a dos rodes, un bus dels de 60 places a casa nostra, farcit de carn a l’habitacle destinat als passatgers, es a dir, que si son unes 60 places, sense ser d’Almenar, igual en hi havia unes... 200??? Impossible ficar una cama i de les motxilles ni parlar-ne
Les branques, els fils de llum, a toca de mans. Com si fossin avions els veiem apropar-nos.
Estirats al sostre de l’autobús, ens endúiem de tant en tant una carícia de les branques dels arbres que voregen la via.
A tot això, un passatger que ens acompanya, intenta guanyar-se la simpatia de l’Èlia, i ens amenitza amb un rastrell de sons bucoguturals, dels no se li entén ni papa, però el tio no calla i continua explicant no sabem el que.
Han estat 40 quilòmetres que han acabat amb pluja i a una cruïlla on no hi ha més vida que la d’una pastissera que es apunt de tancar.
Fosc i sense cap mitja de transport a la vista i amb pluja a sobre, donem les gracies al cobrador del bus que ens ha fet la jugada i ens ha deixat en terra de ningú. Així que...
- On hi ha un hotel barat ?
- A 300 metres cap allà
- A 300 metres? O sigui, es veu des de ací?
- Bueno, no es veu, però es cap allà
I es que aquesta gent, no saben el que es un metre, i molt menys un kilòmetre. No caminen ni de la taula a la tassa del water, tot o fant a cavall de qualsevol tipus de vehicle.
El que en principi eren 300 metres, es transformà en una hora de caminada a les fosques per la cuneta de la carretera.
Com a premi als nostres esforços, tenim una piscina a la nostra disposició, però no tota la gloria es nostra. No hi ha on menjar i tenint una gana...
Així que per aconseguir un plat de llenties, altre cop a caminar d’anada i també de tornada davant el poc coneixement d’un boci de carn amb potes que duia una moto i que per portar-nos un parell de kilòmetres ens va demanar que li saldéssim l’hipoteca. Ara majo!!!, que com vegi jo un filipiniano pel meu poble, les que ens haveu fet avui... amb interessos i tot se les emportarà!!!
Les Chocolate Hills son el nostre primer objectiu del dia. I ves per on, Sembla que comencem be.
Una fragoneta que porta uns nois a treballar, ens para a la primera de canvi i no es que ens deixi a la cruïlla. No, no!!! Ens puja fins a la mateixa escala de les Xocolate.
- Ooooooooooooooooooole tu!!!
 |
| La casa del difunt |
I es que aquestes muntanyes, tenen poders màgics. No em tingut que pagar l’entrada, em vist caragols gegants, escombres que volen...
Si, si!!! Escombres que volen, tal i com llegiu. Tan cert es això, que d’una escombra que hi havia tirada per un racó, al agafar-la, s’ha enlairat ella sola!!! Com si fos una Nimbus 2000!!!
Així podeu veure, que no em desaprofitat l’ocasió i ens em passejat per totes les Chocolat Hills, sense deixar-ne ni una en un tres i no res.
Avui ha estat un dia de premis, per acabar ens em regalat un mega sopar.
Vestits amb les nostres millors robes, la meva samarreta sol te tres forats petits, ens em dirigit cap a un super buffet, de un super hotelot.
Quina llàstima!!! Amb que he estat jo!!! Resulta que ara, soc negoci per als buffets!!!
Tot hi haver anat a primera hora del sopar, això es les sis de la tarda amb intencions de fer una arrancada, digestió i ressopón, em cremat tota la traca en la primera mitja hora i després no ha apigut manera de tornar a arrencar. Però ha estat be. El nostre aspecte en aquell menjador tan “luxós” sol hi ha paraules per descriure’l. Naufragos!!!
I altre cop dia de transport.
Les paraules d’aquell noi de Sant Pedor, les portem escrites amb foc a la nostra pell.
Ven d’hora, ven d’hora, cap a l’estació, on hi ha un bus, AMB GUIFI!!! que ens espera per atansar-nos fins a Maya.
I a Maya, apart del la barqueta per atansar-nos a Malapascua, també estan els delinqüents habituals, aquesta espècie repugnant que volen viure de la bona fe e ignorància dels visitants. Son uns desgraciats!!! El que tenen o no tenen, no els esta mal empleat, i es que ja el límit ha estat superat fa molts dies, però no deixa de sorprendre com se les barrunten per mirar d’aprofitar-se’n;
- Oh, my boat out on the last day. Come, come!
Entre el bus i la taquilla tot just hi ha una trentena de metres.
- And that what is it?
- I will do a special price.
- Special? As expensive?
Total que a la taquilla venen els bitllets per fer aquest desplaçament que no dura gaire, i es que no son ni vint minuts!!!
Però, el desgraciat aquest, que tindríeu que veure la pinta que fa, farcit, pell lluenta, sense un plec, encadenat d’or al més pur estil caló, no es dona per vençut i llença el següent atac.
- Teniu que pagar 20 xismes per cada motxilla.
- Au ves a cagar a la via!!!
Malapascua sembla un càmping. Cases per ací, una casa per allà, com si fossin rulots o tendes de campanya.
Sol hi ha un parell de carrers que no son d’arena. Diguéssim que es el nucli, el carrer Major de Malapascua.
I vet ací, que en una casa que fa cantonada, estan de velatori.
Una caixa blanca, es veu des de el carrer a través d’una finestra i hi ha un home, assegut a la porta; mirant, sense dir res, aguantant la calor...
Però nosaltres, tenim un altre objectiu, familiaritzar-nos amb els llocs estratègics de l’illa, ja que estarem uns quants dies. A saber;
- Pastisseria
- Refills d’aigua
- Punts on hi hagi guifi
Per aquesta part de l’illa, no hi ha gaire guiri. Gaire? Ni un!!! I es que claro, l’aigua del mar, no arriba fins ací, es a uns 60 metres. Massa lluny per segons quines especies.
Així, entre curiositat de la canalla pels meus “rinxols”, la gracia de la nena de la pastisseria, que tot i ser una criatura, es espavilada!!! Molt simpàtica i sempre amb un somriure, ofereix tot el que te a l’escaparador
- Good day
- Hello again. It was fixing my hair. What do you want sir?
- A ensaïmada.
- Yes sir, the ensaimadas are freshly made and they are very good. Big or small?.
- Big.
- Here we you. and ...
- I?
- Anything else? You need to change the refill bottle of water?
- No, thank you. For now this is all.
- Thank you sir.
Sempre es queda amb l’última paraula i et deixa amb un somriure d’orella a orella.
I aquesta nit, ens ha sortit gratis.
Les tantes de la matinada, i el grup de filipininanos del xaletet veí, no els ha importat que fossin hores de dormir, per fer la serva.
No han entés cap dels nostres requeriments, ni de bones, ni males maneres. Simplement han fet el que els ha passat per l’arc de triomf, cridant, cantant i fent gresca.
Be, com entenem que el principal objectiu d’un hotel, es procurar llit per dormir als seus clients, em presentat la corresponent reclamació dels fets, a la mestressa de l’hotel.
Resultat?
- O sento molt, son treballadors amics meus. Aquesta nit, no els hi cobro.
- Pos molt be.
A tot això, també un altra reclamació ha estat escoltada. Budgetair, ens torna els diners que vam pagar a Cebu Pacific per les maletes.
- Oe, oe, oe!!!
Quart dia a Malapascua i es com si ja fóssim natius, formem part del decorat.
La nena de la pastisseria ja ens coneix les nostres preferències. Sabem on es el refill més barat d’aigua, el de la punta del carrer ens espera per sopar i el mort? El mort continua al seu lloc quatre dies després (por lo menos)
A saber;
El carrer es tallat al transit de les motos, únic vehicle que circula per l’illa.
Durant les hores de Sol, només hi ha una persona que ja vaig descriure en el seu dia.
Ara, quan arriba la nit, allò es un bededéu!!!
- Primer.- Cadires per a tots els assistents. Silenci sepulcral.
- Segon.- Oracions per una estoneta. Tampoc gaire.
- Tercer.- Visita al protagonista. Esporàdicament algú s’atansa fins a la caixa i aguaita pel forat. Desprès de tants dies i amb la calor que fa ací, no se pas com deu estar el pobre home.
- Quart.- La cosa ja s’anima. Les cartes apareixen sobre les taules i comencen les partides.
- Cinquè.- Mentre continua el joc, beguda i palometes per passar l’estona.
Amb aquest panorama festivalero, no es d’estranyar que al finat, el mantinguin fins ves a saber quan
2 comentaris:
Carai, sembles un bruixot de veritat amb l'escombra voladora...., mira ja no et cal ni avió!!
Quantes vivències i quantes aventures...
Apa que al bus se't veu com una sardina en una llauna.
Cuida't!!!
Ostres, aquest post me l'havia passat!!! qué divertit ha de ser dormir damunt un autobús, tot i que si plou ja no fa tanta gràcia.El que m'ha sobtat és que no hi hagin estrangers a la isla que heu estat, però veig que us heu fet "amics" amb els autòctons i això ha de ser xulo, lo de la viagra per la Èlia sense comentaris.... vols dir que saben que venen aquesta gent a part de demanar calerons per tot!! i m'ha fet gràcia tmabé el comentari del "mercenari" que anava com un calé!, me l'he pogut imaginar i tot!!! :)
I bé dier-te que m'he partit al veure't damunt de l'escombra!!!!!!!jijijiji.... com t'ho has fet Oscar!! :) qué bona aquesta foto! :) a més amb la cara de sorprès que hi has ficat sembla que l'escombra voli de veritat!! :) ets terrible!! amb el bon sentit de la paraula! :) les altres fotos que has penjat per variar genials. per cert, m'ha impresionat que els morts estiguin tan dies sense enterrar... ostres, suposo que a cada país i a cada lloc tenne els seus rituals especials.
En fi, una altra aventura més a la butxaca! Es divertidíssim llegir-te! molts petons i espero amb ganes veure més entrades al blog!
Publica un comentari a l'entrada