Gili Trawangan 21, 22, 23, 24, Denpasar, 25; Kuala Lumpur 26, de gener 2013

I es que arribar fins al paradís, te el seu “intríngulis”

Qualsevol mortal es deu pensar que desplaçar-se fins al decorat on podríem reproduir les primeres hores de vida del esser humà protagonitzades per l’Adan i l’Eva, deu ser cosa d’àngels o en el seu defecte, un luxós vaixell de 5.000 metres de llarg, 400 pisos d’alçada (por lo menos) i l’entrada per una escala de marbre on t’espera uns llavis vermells amb un somriure que no s’ha vist mai en cap anunci de dentífric, amb unes cames llaaaaargues, unes faldilles cuuuuuuurrrtes i tots els bonys, els davanters superiors i els del detràs inferiors dissenyats pel millor dels artistes dels bisturí.

D’acord? 

Pos NO. Això, sol passa a les pel•lícules, la realitat es; una platja sense res més que la platja i quatre fustes apegades amb ves a saber que, aspenteijades per uns quants cavalls que bramen dins del Yamaha,  rodejat de trastos, bombones de butano, maletes de guiris, motxilles “d’aventurers” planxes de surf d’australians i acotxat sobre deu centímetres de fusta on poder clavar els ossos que formen l’estructura de la part del cos coneguda com, “por donde se rompen las sillas”.

Tot això per arribar a Gili Trawangan. Un boci de terra de mil cinc-cents metres d’ample i un poc més de dos mil de llarg

I es que... necessito descansar!!! 

Uns dies mirant allà al fondo, a veure qui passa, menjar, dormir i dormir i menjar.

Però a fe de Món!!! Caixers, hotels, restaurants, xampinyons per fer riure, maría (i no Virginies) per tot arreu. Així estan de contents els natius!!!

Demanar el jalo en un restaurant, es tot un aspectacle.

Un cop has fet el pedido, pots veure passejar el teu plat pel davant  tres, quatre cops, fins que...

- Nèèèèèène!!! Vine cap así que eixo munté de fideus e pa jo.

- Sir forgive you. (I wanna love you and treat you right 

I wanna love you every day and every night)

I es que tot i ser un país que es capaç de condemnar a mort als directors del tràfic, mire per on, en aquest lloc, es permitit i barato, com a que la regalen.. Així que els amants dels cigarrets de la risa, ja sabeu, però porteu un sac ple de paper, si la matèria primera es pràcticament de regal, el llibret de Smoking surt per un ull de la cara.

I es que els veus, amb una cara de felicitat!!! Tot el dia enxufats darrera el canut, des de primera hora del mati, es fiquen a ballar i cantar en qualsevol moment i lloc.

I toca fer de guiri. Ves quin remei.

Recordant aquells estius en que els mocs eren la base de la meva alimentació, bicicleta al canto i a explorar.

I si, si. Tot i lo petit que es esto lloc, hi ha platges on estàs solet, solet, solet. Amb l’aigua del color dels anuncis de “los limones del caribe” i la sorra més “blanca que la colada de mi vecina”

I es hora de la siesta. El multi dormitori, s’està fresquet, fins i tot al paradís, fa falta l’aire condicionat.

- Però que es això? Estan matant a un gat?

Son les cinc de la tarda i el soroll d’unes guitarres i uns crits m’han despertat

- Casun l’olla!!!

Defora la roooooom, se senten els crits d’un entregat cantant, que sembla que l’estiguin estrangulant. Un imitador de la veu del Joe Cocker unfle els pulmons fins a punt de rebentar. No havia escoltat mai a ningú, destrossar amb tant sentiment, perquè ho viu el xaval eh!!!, una cançó.

I la calma torna a planejar sobre l’illa, fins que... altre cop el desesperat comença a critar, aquest cop, acompanyat d’una bona veu, una noia, que tot i brillar, no pot enfosquir els brams del pelut acompanyant. El tio, s’esforça fins a límits inabastables per fer un cor a l’alçada de la veu principal en aquesta cançó, però... no hi ha manera!!!

I entre cançonetes, platja i catre, altre cop a la pastera per deixar enrere el paradís i a repetir el camí de tornada fins a Denpasar.

Pastera, fragoneta, cascarón de ferro, i altra fragoneta per tornar a recuperar les pertinences.

- Hello!!!

- Hello!!! 

- Do you remember me?

- Yes sir, that was the tryp?

- Oh! Very well. Fantastiqueitor.

- Want your bed?

- Of course, and mi mochileitor You see the hour and tomorrow I have to go to the airport early.

- In accordance sir

I si, si!!! Allí es troba el meu sac “Quexula”. Pobret!!! Tan majo, a sota d’un munté de motxilles i altres andròmines!!!

Estar tirat pel terra fastigós i ple de ronya en un vaixell on no ens deixen passar als seients, perquè segons diuen s’ha de pagar un extra, fa que el meu cos sigui con un belcro, tot s’empega, podria dormir enganxat a la paret sense por de caure.

I l’avió a pres terra a Kuala Lumpur, després d’una aturada i l’espoli de 140.000 rupis o 20 USD per poder pujar a l’avió un cop ja passat el control d’immigració a la mateixa porta de l’Airbus a Jakarta, sense previ avis.

Es en aquest moment, on han passat de ser indonesi a indio-neci

Oh!!! Les “Poltrones” altre cop.

Sembla que durant aquest temps, no han crescut, que estan igual.

Tornar a un lloc on ja has estat, es molt gratificant. 

Pots passejar com si fos Lleida. Coneixes, l’orientació es bona, sense mapes ni cois de gepeeses.

Demà cap a Birmània (Myanmar per als moderns). 

Fa una mica de por. Dotze anys després, a veure com està el país i com a evolucionat la gent... això si que es una aventura.