Georgetown 27, 28 desembre 2012.

Amb les lleganyes empegades als ulls, agafa la moxi i cap a la bus station!!!. 

I ja tenim la primera del dia.

- Mister, this is mi seat

- The seats are free

- Free? What colloneitors, i paid for this seat

- No problem, you can sit where you like

Que carai!!! Que ens envia a la cua i al nostre bitllet fica que tenim les places 3 i 4. 

- O ens fiquem on ens toca, o en pic comenci a caminar això, em fico a potar com a la niña de El Exorcista, I was able to green.Come out of the body, I command.

I es que la carretera de Tanah Rata fins a Ipoh te un muntèèèè de corbes i de baixada. I ja en vaig tenir prou amb la demostració del Fittipaldi de l’altre dia, que tallava les corbes de cop.

I la temperatura comença a pujar, baixem dels cafetals i tè-tals i maduixals cap a la platgeta, on fa caloreta i en podem treure la robeta, com dirie Lo Cartanyà.

Aquest boci de terra anomenat Pulau Pinang, o sigui, una illa, s’hi arriba sense ficar els peus a l ‘aigua. Hi ha un pont, però un pont, pont sobre l’estret de Malacca. Llarg!!! I es que sembla mentida, el que arriben a fer els fabricadors de ponts!!!

Pos be. Envoltat d’un aire colonial, un cop m’he tret la xepa, i tapat el forat dels budells... A veure qui fa el cap més gros!!!

Per començar, els xinos i els indios, tenen la seva parcel•la. Però... que no es el mateix. Això si, quina casualitat, les úniques rates callejeres que he vist, sabeu on? Efectivament, al Little India. Quines coses, no? i es que quan un t’estima per una cosa, se l’emporta allà on va.

Però no acabo d’entendre. Si als índios els deixen emportar-se les rates, perquè a mi no em deixen entrar un pernil?

Li escriuré un mail a l’amo dels malaisianos, o sigui l’equivalent al Rajo-Joy (es que aixina, em sembla que te nom de discoteca) i que m’expliqui això. Perquè estareu d’acord amb mi, de que un pernil, es molt menys nociu que una rata, no?

Pos vet ací que es fica a ploure i de quina manera. Galletades d’aigua que cauen del cel i cap als bombers, que aquests donen refugi a tot el Món.

- Where are you from?

Original pregunta, del bombero Raman

- I’m from Messi city

Així acabem abans, ja no cal dir ni Barcelona.

- Oh!!! From Barcelona?

- Si us plau, una pistola!!!! No pot ser!!!

El tio, simpaticot i tot s’ha de dir, amb poca feina i avorrit, ha trobat en la nostra desesperada situació, la seva oportunitat per passar una estona entretingut, així que comença a obrir totes les portes que te el camió per apagar focs, i fer una descripció de tots i cada un dels cacharros que el reomplen.

Un cop examinat el camió, les instal.lacions. Que si la foto dels que van morir a la guerra del no se què, quan els dolents els van tirar una bomba, que si ací, la central de telèfons, que si ací la torre per fer practiques, que si treballo un dia si,un dia no i el dia que no faig de taxista.

- You need a taxi for tomorrow?

- Ja hi som, por el interés te quiero Andrés. Ai, bandareixon!!!

I un passeig marítim, i un fuerte de totxo i morter amb els seus canyonnots, que si el Citty Hall, i com no, un altra boda i el fotògraf de torn, fent posturetes a l’hora de fer les fotos però sense tanta gracia com una que em se jo.

I com els xinos no tenen prou espai a la seva parcel.la, no se’ls acut altra cosa que clavar  pals a l’aigua i tirar mar endins per ficar les seves cases. Amb tot això, l’ UNESCO, l’ha declarat...el que declara.

I con esto i un biscotx, fins demà que vaig cap a Langkawi a menjar els raïms i que el faci falta.