dimecres, 10 d’abril del 2013

Bus cap a Vietnam 29, Sapa 30 i 31 de març de 2013.

D’horeta, com si fóssim lladres fugint de l’últim cop, arrastrem les motxilles pels carrers d’aquest darrer poble de Laos, Muang Khoua, on no hi ha encara ni un ànima i ens afinquem en un Pachet-bus per seguir les petjades del Rambo.

No se pas que li deurien fer a aquest noi. A la frontera, han estat més majos!!! Fins i tot simpàtics, no així els laocasitos, que mos han mirat amb indiferència.
A primer cop d’ull, veig que tots el que venen de Vietnam, van de pols fins a les celles. Perquè serà? No cal esperar gaire temps per despejar aquesta incògnita. 
La carretera? Això no se li pot dir carretera. Una polseguera i un pedregal!!! Bancals recent llaurats estan en millors condicions!!! Renoi!!!
I com la carretera, la gent d’aquesta zona, son uns orques de caldeu. Dien Bien Phu, es el primer poble on fiquem els peus a terra i es pot entendre una mica al Jhon Rambo.
Un altre cop, ens han vist cara de rucs. 
Al banc, no ens canvien els xismes que ens han sobrat de Laos i ens envien cap al tractant d’or del poble. I aquest si que ha estudiat economia. Ens en dona la meitat del que valen i com si ens fes un favor.

Es el moment de treure de la cartera la Guissona i que faci la seva feina
- Au venga!!! Mira que estàs de sort eh!!! Estic segur que cap de la teva família ha estat en tants llocs i en tant poc temps. Ja saps, portat be i no facis romansos. Ja se que en aquest foradet et trobes molt be, però si et quedes, no coneixeràs foradets nous!!!. 
I el miracle un altre cop es fa realitat. Els xismes d’aquest país son de paper plastificat, a l’estil dels de Malàisia i Singapur. Més majos!!! Amb el retrat d’un individuo que els va alliberar fa un miler d’anys i que fa el mateix careto que el Fu Manxú.
Apart d’orques, sembla que no allarguen massa de mollera, sembla una mica fer-los entendre que el que volem es un bitllet de bus.
- Si això es una estació de busos i et dic Sapa, que carai et penses que es el que vull? Un kilo de carn?
Que si a les sis, que si a les sis i mitja, que si gran, que no, que es petit... Em de fer una quiniela per endevinar, com, amb que i a quina hora podem aixecar l’ala d’ací.
I afedemón!!!
- Tots aquests em d’entrar ací dintre?
- No se pas com ho pensen fer.
Entrar al Paxet-bus, sembla més difícil que aprovar una oposició a fiscal general de l’estat. Tot un misteri. 
Els autobuseros, pugen, baixen, obren i tanquen la porta un i altra vegada envoltats de misteri.
- Mister!!! Que ja es hora!!!
Ni hora ni leches. I cada cop més gent.
Un grupet de xicarrons tailandesos ens fan les primeres originals preguntes de rigor;
- Where are you??
- I’m from Catalonia
- Oh Catalonia!!! Sapain, Sapain!!! 
- Hola, hola cococola. Estoy borracho.
- Aguaital aquest. Tot i lo pollastret que es, domina els idiomes.
Al final el misteri comença de desvetllar-se.
Situats a la pole position, intentem ocupar els seients que considerem que s’adapten millor a les nostres característiques.
- Que crides tal•lós? Que per molt que cridis, no entenc res del que dius!!!
Amb cara de fill de senyora que fuma i et parla de tu i uns moviments de braços que sembla que es vagi a desmontar en peces, el tal•lós aquest ens vol ficar al final, on no hi ha manera de ficar-se.
Descripció del Paxet-bus;
Uns 28 seients, en files de tres més un desplegable. El terra ple de sacs de no se quin carai de gra, suposadament arròs. Les motxilles apilades als últims seients
- Però avore home de Deu. Com vols que ens fiquem ací? No veus que no hi ha lloc?
I ell, dale que dale, amb els crits i movent els braços que ja veuràs, al final se li desmontarà un i avore on anirà a parar.
- Jo ací em quedo i no em moc ni encara que vinguin els mossos. Així que ja pots cridar
El Rambo, pot ser una mica de raó si que te. Al final, no se pas com, però a tots ens ha embotit a dins.
Sense exagerar. Cinquanta ànimes dintre d’aquesta llauna de sardines, o més!!!
- Rambo!!! On ets??? 
- Ara ja entenc el perquè “no siento las piernas”
Onze hores dintre d’aquest cacharro i encara com si no fóssim prous, na fent parades, però no per que baixes ningú, sino per ficar-hi més gent, mentre el tal•lós, encara se’n riu i dirigeix el ramat a cop de crit.
- Perquè no se com sortir d’ací, però t’agarraria pel garganxó i t’escanyaria ací mateix. Faltat!!!
Aquesta ha estat una nit per no oblidar.
I l’arribada a Sapa... de pel•lícula de les de por.
Son gairebé les cinc de la matinada. El Pachet-bus ens deixa a peu de carretera. Hi ha una boira pixanera que no s’hi veu tres en un ruc. No hi ha llums ni un ànima al carrer.
- I el talòs ens ha dit que tirant per ací, que hi ha una church i que es o estan els hotels?
- Jo crec que ara es quan sortirà algú del mig de la boira amb una dalla i se’ns cruspirà.
- Calla i camina. I si tens por, canta!!!
- Vull anar cap a casa, a menjar pernil i estar amb la mama.
Em trobat refugi en l’únic lloc obert a aquestes hores. Un cutre garito, neeeeet!!! Que bueno, la proba de l’algodón la tendriem que substituir per la de la dinamita i amb la rasca que fa, el tipo que està empenyat en deixar la porta oberta de bat a bat, tot i això li he demanant una sopa de fideus d’arròs que eren del dia abans per fer temps i escalfar una mica els ossos que em queden
Al final ha sortit la llum, el que no vol dir que la bòria hagi marxat i ja ens em instal•lat en un guesthouse, amb vistes, no se on, però amb vistes, quan la boira o permeti i ens em donat un premi ficant mos fins al monyo en una esmorzar de luxe en un bufet lliure, a punt de descosir-nos les costures. Que m’ha sortit un bony a la tripa!!!
Sapa es una cosa... rara. No acabo d’assimilar en aquestes latituds pobles de muntanya amb arquitectura d’influència europea i amb els vestuaris que porta la penya. 
Os imagineu Vielha amb aquestes dones passejant pel carrer? Eh que es una mica flaix?
Funciona com un  aparador. Als voltants hi ha uns poblats i es veu que a primera hora del matí, agafen a les dones, les fiquen a les respectives motos i cap al poble a fer de florero i a mirar de vendre alguna manualitat als guiris que campem per ací.
Així que donat que la boira no ens deixa (la trobe tant a faltar), no hi ha millor lloc per  fer una visita que anar... al cimintiri.
No em pogut aguaita qui fa el cap més gros, perquè tots estan sota terra i es curiós, perquè els fiquen en pendent, s’ha de grimpar, així que el que esta a sota, s’emporta tota l’aigua.
Tot i l’escena, el fossà i la boira, en cap moment en tingut ni miqueta de por. Por a un cimintiri amb boira? Després d’haver-se banyat al Ganges (el Joan) i haver-nos asbarallat amb mil milions d’asiàtics, ni de conya.
Diferent país, però la tònica continua sent la mateixa. Em d’anar amb microscopi per mirar de que no ens fotin el pel en els preus.
Així que degut a la pastarrufa que ens demanen per un bocadill... triem el pla B. Comprem el pa per un cantó i el farciment per un altre
- Quant costa aquesta botifarra?
- 10.000 xismes
- Pos be, ens en fiques tres d’aquestes
I que ens han escalfat el pa a la brasa, ens l’han obert i han ficat la botifarra a dintre. Però a l’hora d’anar a pagar, un atac d’amnèsia temporal li ha agafat a la mestressa
- 15.000
- Què?
- Auba!!! Ves a pastà fang
- Si et va be això ací ho tens i si no avamba!!!
Amb els nostres bocadills, més pinxos que un gínjol, mostegant pel carrer davant la mirada dels pijo-xinos que fan anar els washingtones com l’aigua.
Un cop més la prova de que el Món es un panyuel l’hem tingut en aquest poble.
- No son les franceses?
- On?
- En aquell bareto
Efectivament, la Marie i la Margueritte, allà asentades amb un garrafó de vi i petant la xerrada.
- Hola!!!
- Ça va?
- Ça va bien. Et vous?
- Asseyez-vous, asseyez-vous et boire un peu vin.
I aposentem  els nostres gallons a les respectives cadires
- Hum! Je ne peux pas boire de vin, j'ai un traumatisme d'enfance.
- I I do not drink it
- I have no thirst
Ací tothom parla amb el que pot
- Et quand vous êtes arrivé? Avez-vous vu quelque chose?
- Oui, j'ai vu le boireeeee.
Demà nosaltres marxem cap a Hanoi, avore a qui ens trobarem.



























2 comentaris:

Roser Sebastián ha dit...

Ja vàreu trobar al Rambo?

Les converses amb la Guissona no tenen desperdici.

Apa que quin viatge amb aquest bus...., i la "church" la vau trobar?, vau entrar a resar?

Quin cementiri tant original no?

Realment el món és com un mocador.

Les fotos de la boira m'encanten....

dolors reig ha dit...

Qué guai Oscar, tot i que lo del autobús tela marinera!!!!m'imagino tanta gent dins una capsa gran i arrebossada amb les olors corporals de cadascun! quantes hores de bus!!! i per acabar de rematar quan arribeu a port us volen fotre el pèl amb el preu del menjar!!! que n'aprenen ràpid a viure del turisme! i si cola, cola tu!!! també crec que el món és petit al trobar-vos les noies franceses i és que al coneixer tanta gent, i si tots més o menys volteu per llocs similars és divertit retrobar-se. Un petonet. (m'estic ficant ja al dia que no havia pogut!!!! )