Hoi An 8, Bus cap a Da Lat 9, Da Lat 10, 11, Saigón12 i 13 d’abril de 2.013.

Temps de guerra corren pel Món. El pelo pinxo de Korea del Nord ens te en estat d’alerta.
Però que s’ha pensant aquest pocasolta? No sap amb qui es juga els quartos, així que aprofitant l’estona fins el gran moment de pujar al bus que ens portarà a Da Lat, em estat cavil•lant noves armes de destrucció massiva, per oposar-nos al arsenal nuclear que diu tenir aquest descentrat.
I amb poca cosa em obtingut grans resultats.
Aprofitant que la tecnologia guifi es a tot el poble de Hoi An i un cop examinades visualment les restes de ferralla de la guerra i un parell de consultes al senyor Google, la nostra mollera ha començat a escalfar-se.
Si en un magatzem, el senyor Mansana va fabricar un ordinador, en una taula de restaurant, no es pot imaginar de que som capassos.
Aprofitant les restes de l’escàs sucre que ens ha subministrat la mestressa del bareto on em dinat, i una canyeta de les de beure refrescs, la nostra arma secreta ja esta en marxa.
La primera proba es a punt i la víctima s’atansa a les nostres posicions a sobre d’un motoritzat vehicle de dues rodes.
Un cop em obtingut la velocitat del vehicle de la víctima, la seva trajectòria, la direcció del vent, pressió atmosfèrica i escoltades les últimes noticies de la boca del Piqueras, estem més que motivats i preparats per practicar els dos primers llançament.
Si estimada parròquia, de dos en dos, que tenim presa, segons les últimes noticies en qualsevol moment es pot desencadenar el conflicte.
Camuflats darrera dues llaunes de refresc (si no paga, no dic de qui es tracta) agullem l’objectiu i ...
- Ara!!!
- Zasca!!!
- Òndia!!! Em encertat!!!
- Funciona!!!
Dues dianes com a dues carabasses.
La carrega de sucre, a sortit disparada per la canya i l’efecte “racimo” ha estat definitiu per aconseguir l’objectiu, la cocorota i cara de la senyora ha estat el destí final dels gruixuts i humits grans de sucre torrat.
De l’impacte, la víctima a reduït de cop la seva velocitat i baixant del vehicle es dirigeix a la nostra posició.
- Que es el que meu tirat?
- Fiu, fiu, fiu!!! Veo tu casa, desde mi balcóóóón, ximeneas y tu ropa al Soooooool...
- Si, si!!! Vosaltres m’haveu tirat algo al cap.
- Fiu, fiu!!! Soy libre ante el espejo, no salgo ahora que puedo
- Mire señora, somos dos niños que estamos esperando el bus para ir a Da Lat esta noche y no sabemos de que nos habla.
Així d’aquesta manera, la nostra arma, ha passat de sobra les probes per ser homologada i salvar a la humanitat.
- Pelo Pinxo koreano del norte, tremuela!!!
- Si, si, i el pont japonès ja es segur gracies a la nostra imaginació. Les quatre fustes podran continuar ocupant el lloc en el que es troben i no ser convertides en palillos per netejar els pinyos del Pelo Pinxo.
- I els seus fanalets, podran fer bonico als carrers, ole, canole!!!
Amb la satisfacció que proporciona haver salvat als terrícoles de la seva extinció, podem agafar el bus que ens ha de portar a Da Lat.

I quina nit!!! A Da Lat, no acabem d’arribar mai!!!
De vegades, no se si es que son rucs o de tant rucs que els veig, es volen fer els llestos.
L’administrador de les places del bus, emprenyat en ficar-nos al galliner, però no sap que molt llestos no som, però rucs del tot tampoc.
- Pos mira nène, si vols que em tombi en un altra llitera, ja pots agafar-me en braços i me portes tu.
I la seva competència, també es sota sospita.
Primer que no ens teníem que moure de bus. Cosa que no ha resultat certa.
Però ja que ens has fotut la pirula, al menys assabenta't be de quin es el que ens toca, perquè a la propera que em trobi amb un element de les teves característiques es menjarà la motxilla amb pedres incloses.
I com a corders ens han portat a un hotel on reservar el proper trajecte de bus.
Però el de Sant Cugat...
- Anem a mirar, un altre lloc, que ací ens han portat i demanen molts diners.
I efectivament. Vint metres més enllà, un de més bonico, més grande i més baratet, amb guifi i estenedor per la bugada.
- Que hi ha una casa feta pel Gaudi?
No homa no. Es una casa, INSPIRADA...!!!
- Aaaah!!! Ara ho entenc, el tabac que fumen te coses.
A mig fer i ja i fan passar a la gent i lo pitjor es que cobren entrada. Que amb el que em vist per fora, ja en tenim prou, quan l’acabin, d’ací dos anys, ja en parlarem.

Que si plou, que si no plou. Que si ara s’obre, que ara cauen gotes...
- Jefe, que lloparà avui?
- No, no
- Clar!!! Que has de dir? Si dius que plou, de que et lloguem les amotos?
I el tio de l’hotel, un cachondo
- Si plou, em pagues el lloguer del dia. I si no plou em pagues el doble.
- Tu, tu has anat a col.legi de pagament, he xavalote?
Ni goteta  ha caigut en tot el dia!!! Mos em anat ha vore les falls de l’alefant, un templo i quan ja no sabíem que fer, em vist un pantano on una mica més, els autòctons ens fan una recepció oficial, pos de rostros pálidos, no en havien vist per allí, des de que Nostre Senyor va passar per últim cop, i d’això no ni ha ni fotos, així que podeu contar la pila d’anys que fa!!!
Les pageses ens miren i somriuen, la canalla vol jugar, les nenes tenen vergonya i nosaltres em de tirar cap a l’hotel que es fa fosc.

I son les tres de la matinada, però a l’habitació hi ha activitat i nervis. El Barça esta jugant-se la Xampions i el Joan... la vida.
Es desespera, pica el matalàs com si ell tingués la culpa, aixeca les mans al cel... (perden 0-1 i queda un quart d’hora per acabar el partit)
Finalment la cosa s’arregla
- Goooooooool!!! Mecagon la (quatre lletres)
- Nène!!! Pssst!! Que son les quatre de la matinada.
- Vinga!!! Ara ja pot pitar al final dal partit.
Aquesta generació, està tan mal acostumada... però quan son verdes, tenen les mateixes reaccions que les velles.

Saigon, a la travessia de la punyalada em anat a parar. Un carreró estret, petit, amb un munté de botiguetes, hostels, en fi, un ambientaso i el que ens faltava, un xàfec d’aigua d’aquells que el cel no te ni compassió, ni coneixement.

El dia ha començat a crit de
- Sal de mi cuerpo, te lo ordeno!!!
Cinc minuts de meditació han estat suficients, per calmar el clamor silenciós de la zona abdominal o sigui els budells. Efectivament, aquestes coses també passen quan s esta de viatge
Amb un notable descens de pes corporal, les cames van més descansades i aprofitant aquesta circumstancia em anat, el dia que es celebra el cap d any tailandès, a fer un volt per la Saigon City.
- Llestos nens?
- Som-hi
La baixada de les motxilles, ha tingut com a final una involuntària rematada de cap a l'altar que els propietaris de la suite que ha tingut l'honor d’acollir-nos, tenen dedicat als difunts de la família. Resultat? Un pot de vidre amb espelma s'ha dividit en múltiples porcions. Espero que les ànimes d'aquesta bona gent, no tinguin en conte aquest involuntari i desgraciat incident.
- Crash!!! Mecagontot!!!

- Ca t’ha passat? T’has fet mal?
- No, no. Estic be.
- Com ho has fet?

- Fàcil. No ha suposat cap esforç. Es més, ho he fet sense adornar-me’n. He deixat la motxilla i quan he aixecat el caparro, li he fotut una rematada que he enviat l’espelma a prendre pel sac. Ho he fet bé, oi?

- Perfecta!!! Ara a veurà quina serà la maledicció ca ans anviaran als aspirits dals difunts
Així que seguint les encertades instruccions i traduccions de l'Èlia i mirant de no ser envestits per una de les milers de motos que circulen per aquests carrers .

- Agafeu-vos de la maneta i seguiu-me. No os despisteu i esteu atents al que os dic que desprès preguntaré, per veure si heu estat atents, i s ha estat així, anirem a dinar a cal King, Burguer King.
- Iuuupi!!!
- Si senyoreta Èlia
I com a patufets, em començat l'excursió del dia

- Avore nens, escolteu!!! Els francesos han deixat petjada i fins i tot una Notre Dame, que res a veure amb la de la capital de la llum, a no ser que els maons utilitzats per a construir-la, que son Made in France, els fes el sagristà o mossèn que oficia les cerimònies en aquella època. Heu entrés???
- I, i, i per què es diu Notre Dame, si no estem a Paris?
- Per la mateixa raó que tu et continues dient Òscar i no estàs a Almacelles.
Buscant l’ombra com a desesperats, arribem a un nou punt d’interès.
- El  Senyor Gustavo, també va col•laborar a l'hora de construir aquesta bonica ciutat. Així que per no fer-li un lleig, ara escriureu les postaletes corresponents a aquest país per la família i amiguets des de aquesta oficina de correus que porta la seva firma.  Eiffel Construccions, especialista en torres de ferro, canals i obra civil.
I caminant, caminant, caminant...
- Això d'ací, esssssss ..............L HOTEL DE LA VILLE. Tot i estar prohibit el fer-li fotos, es l'edifici més retratat del país.
- Senyo, senyo!!! Que podem entrar a vere'l???
- No, no podem
- I per què si e tan bonico?
- Perquè no som de la Lonely Planet
- Jooooóóoo!!!
I caminant més i més
- Ací, en aquest hotel tan xulo, durant la segona guerra mundial van estar els japonesos
- Aaaaah!!!
I caminant un altra miqueta més...
- I ací, l'any 64, va esclatar una bomba al cinquè pis. Era la seu de la premsa.
La maledicció dels difunts ha arribat per parts i en temps afegit:
La primera, que em volien fer pagar per l’espelma, el que no val un Big Mac. Ni parlar-ne.
- I no m’agafis per la motxilla que encara et fotré un mastegot, que des de l’Índia que no en reparteixo cap.
La segona.- El xofer del bus de l’aeroport ens vol cobrar les motxilles com a un passatger.
- Mira nen!!! O això, que es el que val el tiquet, o res. Tu mateix, però nosaltres d’ací no baixem i ja pot venir el Sant Pare.
- Oh!!! Maleteison is a other person!!!
- Tu migmo, migmamente
Última parada, ultimes bodes i fins, fins, fins ... Filipines.