Bus Manila – Banaue 14, Banaue 15, bus Banaue – Manila 16 d’abril de 2.013

Estem a Filipines i la Guissona ha fet la seva feina de forma eficient i neta. No em tingut que córrer.

Amb les butxaques plenes de xiismes filipinos, a buscar el bus.

- On aneu?

- Volem anar a l’estació de metro de .....

- I no teniu res mes petit?

- Es que miri senyor, acabem d’arribar i la Guissona no ha pogut agafar res més que això

- Be, pugeu. Però no tinc canvi.

Es la segona vegada en deu minuts que no ens cobren per no tenir canvi. Igualet que a la Índia!!!

Sembla que encara que continuem a Àsia, el fet de que hagi aigua per mig, fa que certes costums no hagin arribat.

La zona on em anat a parar, molt turística, molt turística, no es.

Fa una estona que estem donant voltes i encara no em vist a cap rostro pálido i d'hotels... Be, llocs amb llits en hi ha, però el que es diu per dormir em sembla que la clientela no ve a aquests llocs a dormir.

- Que teniu habitacions lliures?

S'ha de veure la cara que fiquen quan ens veuen entrar als tres.

- Si, tenim habitacions, però son per a dos.

- No en teniu de triples?

Un altre cop cara rara.

- Os hi podeu ficar els tres en una mateixa habitació

- Quan costa?

La pregunta clau

- Quan temps voleu estar?

- Quan de temps? Be, nosaltres tenim un bus a les nou de la nit cap a Banaue

- Per sis hores ... Per nou hores... Per tres hores

Que en sou de llestos oi? Ja heu endevinat de que es tracta.

Efectivament, son picaderos. Els manilanos per desatascar les canyeries lloguen habitacions amb el temps necessari, especialment dissabte i diumenge.

- Be, per sis hores en tenim prou. Nosaltres el que volem es dormir (a les quatre arriba la Raquel.)

- Ok. Es pot veure l habitació?

I tornen a ficar cara de ...

- Que Joan, com esta l habitació?

- Es al mes fastigós ka he vist an la meva vida. Jo ací no em quedu a dormir.

El transit de parelles es intens. Clar, avui es diumenge i toca fer neteja.

El Joan no necessita dormir, però l'Èlia i jo estem rebentats i agafem una habitació en un lloc que aparenta ser normal. Al menys el personal va amb uniforme i la recepció es ampla i fa patxoca.

- Carai!!!!

- Je, je, je, je (a punt de caure pel terra)

Motius en hi ha mes que de sobra. Al obrir la porta, l'aire condicionat es en funcionament i hi ha una llum al capsal que es encesa. Endevineu de quin color? Roig!!!!! I a sobre de la tele, hi ha la programació que tampoc te desperdici.

Canal 101 adult asian, adult euro/usa...

- Jo el que necessito es una dutxa i estirar-me una estona al catre.

Altre cop cap a l’aeroport. La Raquel es a punt de caure.

Els segurates del metro, ja ens tracten com si fóssim de la família i aquest cop no ens fan desmuntar la motxilla per mirar que hi ha dintre. Es el tercer cop en poca estona.

I un cop ja ha arribat el cargament de pernil i xoris i xocolatines i pastes i... Això de descansar es per a dèbils, em d'agafar el bus cap a Banaue,

Mira que em vist busos guapos, amb guifi a bord, tres butaques per fila, pues el que ens toca, es el mes cutre dels que hi ha. Sol nou hores per una carretera no gaire carretera i un xofer kamikaze.

Ficar els peus a Banaue i cal un llit.

Som forts, però no immortals. Dues nits seguides sense dormir es massa fins i tot per als veinteanyeros.

A la poca estona, ja no se sent ni una mosca a la room.

- Numes tancarem els ulls una estuneta, vale?

Una estoneta? La una de mig dia i ven tocada!!!

- Anem a explorar el territori, que ací hi ha uns arrosa’ls que son de la UNESCO

- Ave María Puríssima!!!

- Jo crec que plourà dintre de poc

- Que no plourà, que el monsó no es fins al juny

- Buaaaa!!! Yo no quiero ir al cole!!!

Un senyor molt simpàtic, ens ha convidat a veure la seva finca, es a dir, els seus bancals d’arròs. A canvi, nosaltres em ajudat baixant quatre pedres, perquè es veu que degut al canvi climàtic, les terrasses, s'estan destruint i l' única manera de mantenir-les es fincant pedra.

I l’excursioneta d'avui ha acabat remullada, de cop i volta, els núvols han començat a plorar i un altre senyor molt simpàtic també ens ha ofert la seva caseta per protegir-nos de la que venia del cel.

Ves per on, en aquesta caseta ens ha sortit un noi que diu ser d’Hondures, però per l'accent no ho diria ningú.

Resulta que esta estudiant... Teología,

- I te vas a ordenar?

- Si, dentro de unos tres años, pero antes tengo que tener hijos.

- Comorrrrrrr?

- Si, estoy casado. Mi esposa esta en Viena, es austríaca.

- Carai (però volia ficar collons!!!)

- De que confesion eres?

- Adventista

- Aaaaaah!!!!

I es que de moment, sembla ser que els únics capellans que continuen brinden son els catòlics romans, a veure,el be d'ells, si el Paquito, fica fil a l'agulla i podem veure capellans fent manetes amb les monges.

I més arrós per avui.

Els terrats més majos, son a unes hores de Banaue i estem disposats a que la Raquel estimi el tros.

-No em de caminar gaire, aquests sidecars ens deixaran a no res, uns minutets-

- Jo soc molt urbanita, eh!!!

Un minutets? Una bona estona i coll amunt!!! 

-Be, ara ja hi som. A partir d’ara toca baixada.

- Ja, però després s’ha de pujar.

- No es res dona, sol uns quatre-cents esglaons.

- Quatre-cents?

- Hi ha un altra opció

- Un helicòpter?

- Nooooo. Baixar pel camí, son tres kilòmetres.

Quaranta cinc minuts o deu. L’alternativa es clara. Escales

Xino xano, caminant per mig dels bancals, arriba un punt on la calor i el cansament després de tres dies de viatge fan estralls i l’expedició es divideix. Amb el Joan, ens enfilem cap a les cataractes de Tappia.

-Què guai!!! No hi ha ningú.

Cap a l’aigua. Aprofitem ara que no hi ha ningú així no caldrà mullar la roba.

Aquesta nit, ens toca un altre cop bus. La del hostel no ens ha deixat les dutxes, així que amb olor de vinagre, ens enfilem cap al bus, així ens farem lloc fàcilment.