Luang Prabang 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22 i 23 de març 2013

Luang Prabang 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22 i 23 de març 2013

Com es moda en aquests llocs, l’estació de bus a tres quarts de quinze del centre, ni que fos un aeroport i els dels tuck-tuck, sembla que fumin washingtones tot el dia, els preus que demanen per fer un trajecte de quatre kilòmetres es desproporcionadíssim.

- Et penses que soc estupit? Soc turista!!!

- Je, je, je

- Ací et quedes, tu i la teva merda de moto. Si es per mi, avui tens vacances tot el dia.

La venjança serà terrible. Aprepareu-vos!!!

- Hola xicarrons!!!

- Ja venim amb les piles carregades. Aquests individuos...!!!

- Més mos caldrie o portar la cartera carregada o be l’escopeta.

Ademés de la Mireia i el David, aci hi ha els http://sucdecoco-cat.blogspot.com/, l’Adrià i la Marta. D’un cop, set catalans en una mateixa plaça.

L’Adrià i la Marta, ja fa una colla de dies que volten per aquest poble i opten a l’alcaldia de la ciutat. Tenen un llistat de preus de tot el que necessitem.

- En aquesta cantonada, unes magdalenes així de grans (com un pa de pagès) a 7.000 xismes.

- Siiiii???

- Si, si!!! I també hi ha una pastisseria on hi ha croissants com els del nostre poble.

- No pot ser!!!

- Si, si, i també hi ha pa.

- Paaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!

- On carai estem?

- I també hi ha un bufet per 10.000 xismes

- Per 10.000 xismes?

- Anem-hi ja!!!

- Si, si, però sol funciona de nit, sobre les sis de la tarda ja podem anar a sopar.

- Caram. Falten encara unes hores.

La venjança comença a fer-se efectiva. A L’hotel donen plàtans i café a tot hora, així que.

- A l’ataquerrrrrrrrr!!!

I pensà que al Joan, no li han agradat els plàtans fins ara!!! Qui ho diria, se’ls menja de vint en vint, o podé més!!!. Clar, ha de recuperar el temps perdut.

Mentre es fa l’hora de sopar, El Joan, l’Èlia, el David, la Mireia, l’Adrià i la Marta, han de fer uns deures especials. Actuar davant el vídeo per 3er Congrés de Bloggers Volta al Món. http://clubdeviatges.com/

La venjança continua. Mentre l’Èlia torna a Bangkok per temes administratius, avui anem a unes cataractes i clar, em de tractar amb els usureros dels tucks-tucks i ens en sortim amb la nostra. Però no sol això. No no. Ara toca comprar els entrepans i també ens mereixem un descompte, per lo majos i simpàtics que som.

- Quant costa un bocadill d'eixos?

- 10.000

- Renoi, sembla que no hi hagi bitllets més petits de 10.000.

- Mira!!! 6 bocadills, a 7.000 xismes cada un.

- Je, je, je. No, no es possible.

- No es possible? Pos adéu !!!

Al final h em aconseguit i a sobre, amb el pa sucat amb tomata.

- Au va Adrià!!! Ensenya la hi a aquesta com es fa això de sucar

- Aquest es un entrepà típic de Catalunya

La mestressa fa cara de pòquer, ni entén anglès i es pensa que estem fent malbé la collita de tomates.

- Tranqui sinyora, que som catalans i amb una tomata, som capassos de donar de jalo a un regiment.

Amb els bikinis a sobre, els bocadills a la maxil•la i botella d’aigua, cap a les cataractes!!! Iuuuuju!!!

I son majes!!! Llàstima de la superpoblació que pul.lule per la zona i que també la ma de l’home a intervingut una mica massa.

Banyet va, banyet be, i ara fes-me una foto així. I ara un altra fen de Tarzán, arriba l’hora de tornar cap al poble i continuar la venjança.

Ataquem el bufet, sol un plat d'una tacada. Fent un curset pràctic i intensiu, seguint les indicacions de l’enginyer en cap, el Joan, sobre un plat, fem un 20 de 15 amb folra, manilles, contraforts i solaments. 

Després d’aquesta lifara. Què els ve de gust als senyors?

Aquesta colla de fartanes, son un pou sense fondo!!!

- I si anem a prendre un shake?

- Jo de mango!!!

- Jo de plàtanu.

- Jo no usé ancara. Tu da que al vols?

- A quant costa això?

- 10.000 xismes

- Veus!!! El que et dic, ací tot va a 10.000.

- Son grans?

- Oh, si, molt grans.

- Pos mira, millor per a tu, en volem 6, però ens els has de fer a 5.000 xismes.

- Oohhh!!!

- Que? A 5.000 xismes i ens quedem a sopar.

- Ok

I ens em quedat solets, el Joan i jo, mentre l’Èlia continua la seva aventura per Bangkok.

Tant el David i la Mireia, com la Marta i l’Adrià, son uns tipos excel•lents. Pota negra!!!

- Besituussss!!!

Aprofitem per fer afotos i escriure les nostres memòries, l’audiència esta neguitosa. Vol

saber més!!!

Entre plàtans, cafès, i cafès i plàtans, passa el dia i em de sortir de l’habitacle per estirar les cames.

Tot i ser sol dos, les negociacions per aconseguir el fato continuen.

- Que sou catalans?

- D’on surt aquesta ara?

L’ Elisenda ( de Montcada i Reixac i bifurcació) es una xicarrona de kamaculandia i diu que fa una colla de dies que no parla amb català. I a fe de món!!!! Que no calla ni sota l’aigua, crec que ens ha trobat a punt de rebentar!!!

- I que feu? Jo he estat meditant. I on aneu? I d’on veniu? Jo vinc de Thailàndia D’on sou? Soc de Barcelona.  Eu sopat? On sopareu? Fa molts dies que esteu ací?

- Paaaaaaaaaara el carro!!! Què no veus que no et podem contestar? 

I es que el Rambo, no s’hi va estar gaire estona per aquesta zona, i si va estar, no va acabar la feina.

Amb les nostres tres lluentes bicicletes a sobre del munté de ferris que ens creua el riu, el galifardeu aquest, no sol ens vol cobrar 10.000 xismes, donant-li el mateix tracte a una bici que a una moto, si no que a sobre, quan li em pagat, ens diu que no ho em fet!!!

- Au!!! Ves a fer de ventre a la via noi!!!

- Polis, polis

- Ja pots avisar a la policia i a l’exèrcit del Fumanchu, que nosaltres em pagat tots i el que toca, així que...

Amb l’Elisenda encesa com una bombilla, anem pedalant per camins de Chomphet District, amb la referència de que per algun lloc, hi ha un idíl•lic salt d’aigua.

- Què fa aquest amb aquest pal?

- Nuse

- Faci el que faci, quina vista que te, jo no veig que es mogui res.

Amb un pal de més de cinc metres, un autòcton burxa a les fulles d’un arbre, per fer caure no se que, a la borsa de plàstic que te a la punta.

- Afedemón!!! Si son cucaratxes!!!

- Que en fan d’això, se les mengen?

Efectivament, l’aperitiu.

Les dones, han agafat unes quantes bestioles de dintre de la bolsa i cap a la brasa!!! En no res, menys d’un minut, les nostres dents han fet cruixir estos insectos.que, amb l’ajuda d’un glop d’aigua, tot a anat a parar dintre del nostre organisme.

Amb aquesta aportació extraordinària proporcionada pel Red-Bull local, passem per escoles, poblets i bancals, i la gent ens miren i saluden com si fóssim el Mister Marshall

Encara no han ficat els carrers en aquest poble, que piquen a la porta del nostre niu.

- Toc, toc.!!!Toc, toc, toc!!! Que nya algú asi?

L’Èlia ha sobreviscut a quatre nits de bus, gairebé consecutives, anant i tornant de Bangkok com un rellamp

I ja hi som un altre cop un número important, El Vicent, també ha vingut amb ella i de moment, encara no l’em perdut.

Després de tants dies a Luang Prabang, sembla que em recollit el testimoni de l’Adrià i la Marta.

El segurata del banc ens saluda, la dels bocadills ja suca el pa amb tomate com si fos de Les Garrigues, la del bufet, gairebé ens fica una alfombra... Que ens em fet amb el poble!!!

 I com diria el Godoy, tot el que hi ha ací, no es pas veritat, però... a que sembla mentida?

Per això si voleu saber la veritat, tota la veritat i no més que la veritat, mireu, mireu!!!

http://www.voltantpelmon.com/2013/03/18/cascadas-de-kuang-si/

http://pasaporteymochila.com/category/blog/

http://sucdecoco-cat.blogspot.com/

Avamba!!!