dissabte, 13 d’abril del 2013

Bus a Hanoi 1, Hanoi 2, Halong Bay 3 i 4 d’abril de 2013 (Vietnam)


Això de ser una república socialista, sembla que sol ho tenen als llibres de historia.
Ací hi ha de tot per alguns i també se’n veuen que busquen a les basures.
Llumetes de colors, tota mena d’aparells electrònics, cotxes de cinc metres, perruqueries a trot i dret, motos i soroll a punta pala.
Lo dels pitos mereix una dedicatòria. I es que aquests condueixen d’orella, es a dir, no miren. Parlen per telèfon, mengen, no se si algú es deu fer la manicura, però pot ser que tinguin habilitat per a fer-ho.
De la manera que circulen, es estrany que no hagi més castanyes. Sense arribar a l’extrem de la Índia, es un campi qui pugui.
Després d’una llarga nit, procedents de Sapa, amb tot el follón que hi ha, no em tingut temptacions de dormir, així que a fer un tomb a veure que veiem.
I cap al mausoleu del Ho Chi Ming. Una esplanada com l’aeroport de la Saira i al mig un mamotreco de formigó perquè els ossos d’aquest bon home tinguin descans i els seus fans els puguin plorar.
- Pip, piiiip!!!
- Que diu aquest?
- Ací sol diu que no es pot trepitjar la gespa.
I el de la gorra, que insisteix i fa coses amb les mans.
- Avore que vol aquest ara.
D’anglès, menys que jo. Interpretació. Que em de donar el tomb cap allà ( senyala amb una ma) i que no es pot passar per ací.
- Nene, dona la volta!!! I aquesta que va amb la bici?
Ni punyetero cas.
Pos no hi ha més trons que donar mitja volta i anar direcció per on diu el de la gorra.
- Ah!!! Es que em de passar el control de seguretat per si portem alguna arma tipo tanc, míssil U similar.
Pos au!!! A fer cua com els corders.
- Que no senyora, que nosaltres, no volem veure el mort, que sol volem fer un tomb.
A indicació manual de la matona de torn, ens toca aquesta fila.
Els soldadets fan gracia. Semblen de plom i que funcionin amb piles.
- Un, dos. Un, dos. Un, dos!!! Mitja volta!!!
De tant passejar pel mateix lloc, m’estranya que no hagin fet un cavalló.
- Be, això es tot. Ja em vist les ofrenes. Anem a un altre lloc.
- Per on sortim?
- Per ací mateix.
- I si ens diu alguna cosa el del pito.
Sense  cap problema, podem sortir, per on abans no ens han deixat entrar. Fins i tot, es pot trepitjar la gespa, de cara a la sortida, no es veuen els lletreros que prohibeixen aquesta acció.
I que el Món es un panyuel, es torna a ficar de manifest.
A Seam Reap, vaig conèixer a un personatge molt particular. Un italià que fa dies que dona tombs.
A Cambotja, els forainers, no podem comprar motos, ni llogar-les. Però ell va fer la seva interpretació particular i estricta de la legislació cambodjana. Es a dir, en lloc diu que no es pugui comprar una moto que no sigui cambodjana, així que es va fer amb un boci de ferro amb dues rodes, però... amb matricula de Vietnam. I li ha sortit be la jugada,
Passejant mig despistat parlant amb el Joan i l’Èlia...
- Hola Seam Reap!!!
- Hola!!! Veo que has llegado?
- Oh, si, una historia!!!
- I la moto?
- La acabo de vender ahora.
Una historia? Tota una aventura. Un tipo amb dos clavells ven ficats. Si senyor!!!
La cruïlla a pocs metres del nostre xamiso, es força animada.
Cap a finals de la tarda, la canalla es concentra per menjar pipes, cacaus i fer un veure, asseguts a les aceres, en uns mini tamborets, on els gallons d’un occidental patirien un tall. Però per ells, ni fets a mida. 
Tots ven perimpollats, repentinats, perfumats, planxats, enllustrats, elles moltes amb faldilles curtetes i ells amb sabata negra i mitjó blanc. Com ha de ser, o com va ser anys fa, la moda dels vuitanta a casa nostra. Quin horror!!!!
El guifi de l’hotel, es una castanya pilonga, no xusca ni a la de tres. Ja em vist el pont de color roig, el laguito, em fet la patejada que recomanen els de la “Loli” i tenim coses que fer.
Serà per falta d’oferta guifera? Però ens ha tocat aquesta sort. 
- Xicoteta!!! Que costa una cocacola? Que si no et sap greu, ens passarem ací tota la tarda, que el teu guifi xusca una mica millor.
I encantada de la vida. Em muntat la nostra oficina particular i a escriure i penjar coses que demà ens en anem cap a Halong!!!
I com el Món es molt petit i el guifi funciona, un guaxap inesperat!!!
- Dónde estàs?
- En Hanoi
- Yo tambien.
- Però ande?
L’Alicia, la palentina afincada a Edimburg amb la que vaig coincidir al treck del Llac Inle a Birmània, campa per Hanoi.
- Está lejos!!!
- Anda que...!!! Si tu andas hacia aquí y yo ando hacia allá, en 20 minutos nos tropezamos.
- Vale.
- Pos venga, empiza a caminar!!! Que yo ya voy.
I així, d’aquesta manera, em facilitat a la companya de creuers un altre passatger, però aquest per una sola nit. Se li acaben els dies i vol arribar fins a Sapa. Els seus tres mesos de llicencia,ja no donen per a més.

Anar de creuer, encara que sigui menor, ja que no ens mourem d’una baia, no vol dir que ens tinguin que portar l’aigua a les portes de l’hotel.
Si relacionem creuer, amb sol, platja, ficar-se com una gamba, les expectatives diuen a primeres hores del mati, apunten a que no serà així. Una pala d’aigua cau amb tota la mala idea del Món. Un pam d’aigua s’acumula al carrer, quantitat insuficient perquè el vaixell, per petit que sigui, ens vingui a buscar directament a la porta.
Però no desesperem i cap allà que ens en anem.
Desprès de fer-nos passar per una botiga de objectes artesanals, res a veure amb l’objectiu principal de l’excursió, que si ara parada per a canviar l’aigua de les olives, que si ara per dinar, un momentet que tinc que trucar a la padrina... que ja de tanta paradeta, senyor, l’estem fins a més a munt de la coroneta.
El vaixell, no es com el de Vacaciones en el mar, no, no!!! Es veu que a Àsia, no en hi ha d’aquest model ni la tripulació tampoc es tan ven amanerada com la de la sèrie.
Així que el toc de glamur, l’han ficat un grup de cinc eixerides noies, quatre uruguaianes i una mexicana, que porten un ritme i una marxa, pròpia de les festes d’aquelles terres.
Arretratant tot el que troben i es mou i muntant gresca en cada moment, han estat les ànimes d’aquest primer dia a la Badia de Halong.
Però el que no saben aquestes noies, es que també hi ha catalans eixerits.
Estimada parròquia, de la ma del Joan, em quedat molt be classificats en el rànquing de karakeokeros asiàtics. 
Si el veiéssiu, amb quina passió interpreta les cançons de les Spice Girls... que ja tenim representant per a Eurovisión la propera convocatòria.
Jo no explicaré res més al respecte, sol dir que es veu, que això li ve de petit.

L’espantada avui ha esta grossa. L’Alicia i les uruguaianes amb la mexicana, han acabat l’excursió. Així que em tingut nous companys.
Un trio del país de l’oncle Sam, un trio de eslovacs i un de l’amenaçada Corea del Sud, han estat els substituts.
El coreà, pobret, entre el susto que porta per les amenaces del pelo pinxo del nord i que va solet, gairebé no ha piulat. Ni per dinar.
El trio de eslovacs, ha pujat al vaixell, d’una mala llet... Aquest tractants de turistes, només estan a la pela, i lo del servei es veu que encara no han arribat a estudiar-ho. Resumint, com a que venim ací a entregar-los unes quantitats de diners, perquè a casa nostra ens avorrim.
I dels ianquis? Ni han piulat, ni respirat ni res. La nit haurà estat llarga, a la mínima que podien, a roncar com a possessos i amb unes postures que si no s’han trencat el coll, no cal patir, no els hi passarà ja en la vida.
Sol han respirat quant han aparegut les birres de la ma de la tripulació. Han ficat un ulls més grans que els del Monchito (ninot del José Luis Moreno) i el dels cabells arrrrrovellats ha estat el meu company-passatger de kayac
Poca varietat en quan a activitats en relació al primer dia i el menú per als costumers igualet, igualet.
El cuiner deu estar especialitzant-se en aquests plats i fins que no els domini a la perfecció i li surtin amb els ulls tancats, crec que no te intencions d’ampliar la seva carta gastronòmica.
 

















2 comentaris:

Roser Sebastián ha dit...

Pobre coreà.......

Apa doncs, més fideus i més arros.

Salut!!

dolors reig ha dit...

M'imagino el canguelo dels coreans del sud.... per altra banda bo el retrobament amb antics companys de viatge Oscar, això és més xulo i divertit a part que et fa il.lusió trobar-te gent de bon rotllo amb els que camines de tan en tan. Petons.