Mandalay 13 i 14, Bagan 15 i 16 , Yangon 17 i 18 de febrer 2013

Aaaaah!!!

Un catre de veritat, si us plau!!!!

Que costi el que vulgui!!!

Una carxofa d’aigua per arrencar-me les crostes acumulades durant cinc nits, sis dies!!!

Molt bonico el creuer, molt autèntic, però estic molt contaminat i necessito una mica de comoditat.

Sabeu quin es el valor de un llit? Un llençols nets? Notar com l’aigua corre pel vostre cos al ficar el cap sota la carxofa de la dutxa? Una tovallola neta? La meva va desaparèixer de forma rara a Gili Ensabonar-se tots els racons de la vostra anatomia?

O necessito!!!

Un llit com un camp de vòlei per mi solet, desprès de cinc nits a sobre d’una xapa de ferro. Ummmmm!!!!

I un cop restaurat, a continuar conquerint Món.

Hi ha un poblet, prop de Mandalai on més de un kilòmetre de fustes formen un pont. El dia que el Sr, Ikea conegui la seva existència, en farà cadires i taules per poder sopar al terrat de casa les nits d’estiu i no os penseu que es una fusta qualsevol, no pas!!! Es teca!!!

Segons diuen els locals, d’aquesta espècie, es el més llarg del Món!!!

Sabeu com es diu eixo poble? 

No? 

Pos es diu Amarapura i amb el pas dels anys, també ha canviat.

La quantitat de guiris que ens em decidit avui en fer-li els honors al pont, es... espatarrant.

Veure als monjos, com abans, creuant-lo, es difícil. No perquè no ho facin, sinó perquè queden difuminats entre la turistada que envaeix el pais. 

Les parelles que hi van a festejar i passejar, van vestides d’una manera molt particular, tots dos, porten el mateix model de camisa, jersei, samarreta, camiseta o el que sigui. Sostenidors, em sembla que no en porten el dos, o només un o pot ser, cap dels dos, dada per comprovar, però fa una gracia veure’ls com si sortissin del mateix cole!!! Que bonicos!!!

Els pescadors, ara estan més divertits, com han crescut un munté de restaurants als voltants del pont, tenen la música assegurada a tota castanya i els peixos surten enganxats a l’ham, ballant a ritme de la cançó de moda. Quina pena!!!

A veure si a Bagan, la destrossa no ha estat d’aquesta magnitud, però pel que estic veien, el virus del turisme, s’ha escampat per tot el país.

I les sospites es confirmen.

Bagan, què t’han fet?

Si es que fins i tot per venir-te a veure, s’ha de pagar entrada!!!

Encara es pot suportar una mica. Com ets tan gran!!! Si dius que tens més de 4.000 temples, encara ens en toca, al menys, un per cap.

I si. Excepte en els “top ten” encara es possible disfrutar en solitari la visita.

Ara, que de tant en tant, una fragoneta, amb aire condicionat, televisió, vídeo, i tota la parafernàlia, ah!!! i carregada de xinorris (una plaga bíblica) aixeca un núvol de pols i cal esperar una estoneta, els temps necessari a que torni al seu lloc i  per que facin les fotos de rigor per tornar-se a quedar sol davant el temple corresponent.

Aquests en quatre dies han canviat la bicicleta, per el cotxe, sembla que no s’hagin oblidat de caminar.

I van a preu fet. A tant el temple. Que en hi ha quatre mil? Pos els em de veure tots. Apa!!! Tira que ja fem tard!!!

En hi ha per donar-los hi de menjar apart.

Amb els tronco càmeres que porten, els super teleobjectius, els moxilots, les armilles, trípodes. Que vamos!!! Ni els del National Geographic, disparant en automàtic i no tenen ni la delicadesa de eliminar el flash. Jo, si fos el Sr. Canon o el Sr. Nikon i veigués que amb una de les meves càmeres, que he estat pensant investigant d’aquestes característiques, els hi prenia de les mans, els hi tornava els diners i els diria que no son dignes de tenir un estri, que amb una capsa de sabates, en tenen prou. Tants anys d’estudi i investigació per acabar a les seves mans. 

Però... money is money!!!

Ja de tornada a Yangón, amb ganes de parlar amb el Sergent South, em diu que encara es a Bhamo, per tant no os puc contar res, la nostra cita tindrà que esperar.

Quant?

Probablement mai.

Thwà•me•naw Birmània, Cambotja m’espera.