Un autòcton, te la seva dutxa d’hidromassatge particular. I vaja quin canyo d’aigua!!!
En baixe mitja pala i a tota pastilla. Et deu arrencar les crostes i el que tens sota la pell, llàstima no haver-la vist ahir per la nit, que vaig haver de fer-ho a cop de pot a dintre d’una quadra. Si, si, com a l’oeste, una quadra, amb parets de fusta i el terra ple de palla.
L’esmorzar es a taula, al cobert menjador que hi ha vora el cobert cuina.
El soroll de les dents, el menjar dins la boca mostegant amb la boca auberta, empese a trencar el silenci que domina tant bucòlic i espiritual lloc.
Els monjos, asbalotats, corren cap al menjador, agarrant-se les sotanes amb les mans, d’on surt el soroll.
- Where is the horse? That you saw?
- Cavall? Ací no en he vist cap de cavall, deu ser per fora.
- No, we have heard here in
- Doncs ací només estem nosaltres dos i es que jo quant em llevu, he de menjar ja, així que no puc esperar a ningú. Qui no corre vola!!!
Tota una lliçó de respecte i d’educació a les dos companyes que encara no han arribat a taula
El monjo dolar, ens acomiada amb un somriure de dos pams, es content, en hi ha que li han donat una propineta per arreglar la teulada del monestir.
I com el dia d’abans, el grup te dos ritmes. El primer i el segon. Je, je, je!!!
Els del segon o tenim fàcil, no hi ha pèrdua, sol em de ficsar-nos en la polseguera i seguir-la.
Tot i que els trecks, s’han popularitzat d’una manera brutal en relació a la primera visita, encara es pot veure algo del que vaig admirar.
Gent que somriuen pel sol fet de veure que passes per ells o fan cada dia, sembla que per ells, el dia ja els ha ofert la recompensa.
Es una llàstima no disposar de més temps, parar més estona i ficar el nas on no he anat per aquest motiu, el temps
El dia acaba a una casa particular d’un poblet. Una família ens acull.
El magatzem es ple de sac de gra, a la part baixa i el dormitori es tota la planta del pis superior.
Davant, les quadres amb les vaques, bous , la palla... el femer. Un autèntic corral que no te res a envejar al del tio de Pobladura en aquells finals dels seixanta
Es bona hora encara, i el Sol comence a caure. Després d’un dia de calor, la fresca s’agraeix.
El sopar es a la cuina, quatre parets delimiten un petit espai. L’olor a “xusca” s’enganxa a la roba que dona gust.
No hi ha llums, es fosc i acostumar els ulls a la foscor en un lloc on no hi ha contaminació lumínica, es tota una experiència molt recomanable.
Sabeu la llum que poden arribar a donar els estels? Es brutal!!! Semble mentida.
El Chiken Bo, no ens acompanyarà avui, ha d’anar a l’hospital i no en trec aigua clara. Total que ens guiarà un jovenet, que no parla ni papa de català, d’anglès tampoc i que cada cop que parem es fica o a dormir o a mirar vòlei amb el peu.
Ah!!! i porte una casaca de pell tot el mati. Amb el torro que fa!!!
D’aquell poblet, no en queda gaire cosa.
Restaurants, hotels, garitos de souvenirs, autobusos i carrers asfaltats. Barquetes plenes d’avis de la Gàl•lia majoritàriament, omplen les carteres de les gents del Inle Lake.
En hi ha que tenen la reserva feta de l’hotel, però no tenen més habitacions disponibles. Com era d’esperar, ja que tothom truca per telèfon i fa reserves a tort i dret, acaparant llits com si després tinguessin opció a revenda.
Com som molt sobrats, i d’anglès encara més, s’escull l'opció d’anar a buscar hotel, sense acceptar l’ajuda de les companyes de treck.
Així que sota una solana aplatanadora, vaig seguint el rastre de la polseguera que m’avantatja, sense saber on anem, ja que la guia de la Loli, si s’obre, s’embruta i després no deu lluir al menjador de casa.
Total, que després de més de 90 minuts, fent el ruc pels carrers de Nyaungshwe, tornem al punt de sortida i...
- Hemos encontrado hotel, a ?0 dolares la noche. La habitación es grande.
Ah!!! Però no te internet.
- Aqui en este de al lado tienen habitaciones libres a - ?0 dolares
Estem preparadíssims per entrar a formar part del govern d’una república bananera. L`hotel dels nostres somnis, es a 20 metres d’on em sortit, més barato i amb wifi!!! Som uns atxes. El que no entenc encara, es com no ens ha donat, per en lloc d’anar caminant a buscar hotel, no fer-ho donant volteretes i caminant fent el pi amb la motxilla a les costelles. I es que... No por mucho madrugar... Dios le ayuda (Es així això?).
Aturar-se un minut, i utilitzar la mollera trenta segons, resulta, la majora dels cops, molt rendible.
Un llit, sigui com sigui, després de dues nits dormint a sobre d’unes fustes, s’agraeix.
-Teniu habitacions disponibles?
- Si senyor, a ?0 dòlars la nit
No m’és desconegut, jo ja he estat en aquest hotel. El vaig reconèixer només veure’l.
- Te’n recordes de mi? Vaig estar ací fa dotze anys
Pobra criatura!!! Com se’n ha de recordar, si encara no deuria ni saber on es Almacelles.
- Je, je, je. Dotze anys?
El poble, es maco. Pla com la ma, amb una zona de mercat, com no, unes pagodes, i un quartell de bombers!!!.
A l’hora de fer el passeig, tampoc coincidim en l’objectiu.
Encara es possible veure somriures desinteressats i espontanis, tot i tractan-se del lloc que ara es, però t’has de jugar la pell amb els mosquits.
A l’entrada del poble, per cert, s’ha de pagar una entrada, es el que l’Alicia denomina “Revolution Tax”, hi ha un petit llac, com els que hi ha a tot el Món i on va la gent jove a tocar-se les manetes, mirar-se als ullets, dir-se coses boniques i promeses amor etern i una mica més enllà, carrers de terra, i casetes de fusta muntades sobre l’aigua, que es poca en aquesta època, i miren diferent i els mosquits piquen de debueno
I avui a pedalar.
Si s’ha d’aguaitar lo Món, apart de veure coses, pedres, misses de totes les confessions, toxoedificis, també s’ha de veure que fa el cap més gros i que fa.
El que abans regalaven, ara s’ha de negociar i lo de pedalar, no ha canviat, s’ha de seguir fent.
No te molta dificultat donar la volta al llac, es pla com la part del darrera d’una xina (i la del davant potser també). Pos daixonses, a pedalar amb la Carmen, que també li agrada això de fer exercici.
Portem un ritme!!! Feina per no caure de la bici!!! I es que cada dos per tres hi ha alguna cosa que veure.
Encallats en un temple on hi ha de tot, vòlei amb el peu, jalo, gent per tot arreu, souvenirs.
Asseguts al canto del que porta la veu cantant, te un micro i no para de xarrar o cantar o resar o jo que se, els que l’envolten, van fent caixa, es a dir, recolleixen donacions i fan un rebut, deu ser per deduir-se la donació al I.R.P.F, dic jo!!! I a nosaltres, no ens han demanat ni un euuuuuru!!!, i ens han donat jalo i te, que no cal ni dinar.
I les dones, més contentes!!! Volen que els fem fotos, i que seiem amb elles una estona.
I un corrillo després d’un altre i així fins donar la volta sencera al temple. Quina fartada de tot!!!
I ara que fa una calor que espetega, a pedalar altre cop.
De les termes que hi havia, que eren unes simples piscines, com les de casa nostra fa quaranta anys, no en queda res.
Han passat de tenir dues basses, una per a homes i l’altra per a dones, a ficar un hotelasso spa. Lo de spa suposo que mude més i com ací estan americanitzant-se, pos asó.
I mira a que trobem!!! Aquestes apareixen per tot arreu. Les dues asafates italianes de Virgin.
La una, molt simpàtica, l’altra, una orca que necessita Actimel.
La simpàtica, que parla castellà, xarra pels colzes, no calla ni sota l’aigua, imagino un vol amb ella, si agafa el micro, el vol deu ser entretingudíssim.
- Por aquí, ya no queda nada para ver. Vamos a dar la vuelta. (accent Italo-castellà i slowwwww)
- Se puede cruzar en barca al otro lado y continuar el circuito.
- Crusar en barca? (Italo-castellà)
- Si
I fa la consulta amb l’orca.
- Dicono che si può attraversare in barca e così tornato in città dall'altra parte non abbiamo visto?I avui toca barca.
- D'accordo. che prezzo?
- Non lo so.
- Sabeis cuanto cuesta la barca? (amb accent italià, vale?)
I un cop acabada la negociació de la barca, l’orca espernega amb força
- Hanno accettato molto rapidamente
- “La tua mammmmmma!!!”-
Pugem les quatre bicis model Verano azul a la barca i es una bona manera de refrescar-se.
Sallen a tota metxa i el vent a la cara rofresque i de tant en tant una mica d’aigua a sobre va be.
Així que degut a que l’orca no li ha fet efecte el Actimel, prenen la carretera i tornem al ritme paxanguero, que ens cau la nit a sobre al arribar al poble i anar a sopar.
I es que no es el Món qui gira al voltant d'un, per molt que no ens ho creguem, som nosaltres els que donem la volta al Món.
- Hay quien no ha terminado de comer. Fumar ahora es una falta de educación
- Con él, no importa, no pasa nada
Motxilla llesta i pick up cap al cruce. El bus amb destí Mandalay, es a 45 minuts en aquest tipus de vehicle i en principi, toca gran part de la nit sobre les quatre rodes.
Coneixeu un lloc on el transport arribi abans d’hora? No?
Pos aquest lloc del Món, existeix. Si, si, si!!! I no es qüestió de que ho facin cinc minuts, ni deu. Tres hores abans i això es a Birmania
No ha estat un sol cop. El busos, amb els seus Fittipaldis, porten els vehicles a tota metxa.
Havíem fet el pensament de passar la nit al bus i arribar a Mandalay a les sis, set del mati. Doncs a les tres ja érem al lloc.
Renoi quina estació d’autobusos!!!, Al meu poble no paren ni el vedells!!!
A la quinta forca del que es la ciutat, amb un munté de gent, tot i ser les tres de la matinada, sembla un mercat a les deu del matí i comencem amb la història de sempre.
- Hotel Sir???
- 15 dollars
- Tuck tuck??
I clar, que em de fer? Anar a morir al pal.
L’ Alicia, dura negociadora, espernega, despotricar perquè els preus li semblen abusius per atansar-nos a un hotel.
Un cop tancada la negociació, fem cap a la caixa d’una mena de tuck tuck, però per a transport familiar. Uns taulons de fusta on el coxis queda clavat.
- Hello!!!
- Mingalaba!!!
Ni mingalaba ni na!!! Que ací sembla que no hi hagi ningú.
- Jo m’apalanco al sofà aquest i ja vindrà algú
Murphi es present en tots els llocs i un cop instal.lat, apareix un caparró que culmina un bocí de carn de grans dimensions.
- Look good man, is just now reaching the Inle and we had no hata arriving seven a.m. We stay the night in these sofareitors and tomorrow we take a room?
- No problem, you can sleep now and you pay only one night because it's already four a.m. o'clock
- Well, if you insisteitor!
I així ha estat. Al catre al primer crit!!!
- Quina nit més curta!!!
A les vuit en donen també d’esmorzar i comencem a passar revista als temples i pagodes i degut a les últimes actuacions, he pres una decisió.
Fer la baixada pel riu des de Bhamo fins a Mandalay, amb un vaixell, així que... cap a Bhamo que hi falte gent!!!
Quan es parla de respecte, s’ha de saber el que es diu.
Utilitzar la paraula respecte i exigir-lo, segons quines han estat les actuacions prèvies per part de l’exigent, es com fer xistes utilitzant els termes, caca, culo, pis. Diu molt dels que riuen aquest tipus de histories i molt més de qui els conte.
I fins ací!!!
2 comentaris:
Utilitzar la mollera de tant en tant va molt bé....
On no hauras estat tu anteriorment??
La foto dels nen a la finestra, la del senyor amb les ulleres amb les mans juntes m'agradan molt, i la foto en blanc i negre dels senyor que està a la barca m'encanta!!
Cuida't molt!!
Una abraçada
Jijjiji....que bo Oscar, m'he arribat a imaginar les situacions que expliques.... deu ni dó... però és curiós i a la vegada divertit. Ostres, cuida't molt i molts petons. Bé, les fotos ja ho saps, m'encanten, totes, cada una té la seva història i m'agrada molt aquest tipus de foto que estàs ensenyant-nos. Fins aviat!.
Publica un comentari a l'entrada