Quin torrefacto!!! El “Mariano” apreta força i el pick up que m’ha de portar a l’hotel deu estar fent la “siesta”. A mi també m’agradaria.
Total, que les instruccions que hi ha a Hostelbookers per arribar al guesthouse, no son molt exactes i ningú el coneix.
- Que si, que existeix, que jo he pagat.
- I do not know
Total, a l’altre cantó de riu, a dos kilòmetres d’on han ficat la xinxeta al Google maps, i amagat en un carreró, faig diana amb la que ha de ser la meva casa durant els propers dies.
- I have a book.
- Um!!!
- I have a book, look, this is the number. Pick up And I had to came to look?
- I do not know?
- I saps on tens el foradet per fer les teves necessitats?
- Ummm!!!
- Uuuum?
- Excuse me sir. Now give him a room and when I have to go to school, you can take a tuck tuck free. To go back, no, but for us to go pay.Amago la “recortaaa” i al veure l’habitació... bueno, de moment estic una mica menys emprenyant.
- Massage, massage (amb veu de gat escanyat)
Siem Reap, te més noies que es dediquen a estrollufar-te les carns que pedres hi ha als temples d’Angkor.
Però avui tinc una cita
Al punt establert...
- Que feu vosaltres ací?
Son la parelleta de Merkel’s amb els que he compartit rom a Phnog Phen i ja fa dos dies que son ací.
- Aquest es el nostre guesthouse. Tu també estàs allotjat ací?
- No. Jo estic allà a la quinta forca.
- Ah. Molt be. I que fas ací?
- Tinc una cita. He quedat amb uns compatriotes.
I surt una llarguiruda molt bufona, que fa aguaitades curtes a dreta, esquerra, dalt i baix, com un moixó que treu el cap del seu niu
- Mireia?
- Òscar?
- Muakis, muakis!!!
- Ara be el David.
- Molt be.
I el David apareix.
David i Mireia www.pasaporteymochila.com son una parella de Terrassa que estan fent la seva aguaitada a aquest Món i que gracies al Joan i l’Èlia http://www.voltantpelmon.com/ he sabut que estan en aquest poble.
- Has sopat?
- No pas
- Nusaltres em trubat un puestu que es minja be i baratu.
- Pos jo no se res perquè acabo d’arribar fa unes hores i m’està be qualsevol cosa.
- Al que passa es que trigan molt en purtar als plats, així que millor anem tirant.
Que si tarden?
Gairebé un hora per portar uns plats de pasta. Això si, aquest cop se ho han currat. Al plat de la Mireia, te una sorpresa. Un insecte de origen i espècie desconeguda per nosaltres, viu entre els desitjats espaguetis.
- Sempre em passan a mi aquestes cosas!!!
- Neeeeeen!!!, Vina cap asi!!! Que jo he demanat uns espaguetis amb vegetables i aquest porten carn.
- Uuumm?
Els dubtes apareixen.
- Be, es igual, l’apartu i mels menju igual. Tutal, es el que faran.
Davant la sorpresa de tots tres, un rampell de professionalitat per part del cambrer, ens deixa amb un pam de nas al dur a terme una temerària i perillosa maniobra, apartar el plat de la taula i deixar-lo allí, perquè puguem veure que la temuda operació, no es portarà a terme. Al cap de gairebé 45 minuts, els nous espaguetis, un cop han passat pel protocol•lari procés d’elaboració, apareixen lluents i vigorosos per la finestreta que comunica la zona d’elaboració amb la d’ingesta.
I un cop més, amb plan Verà atzul, bicicleta al canto i a veure pedres.
El terreny a explorar, es pla com.......
S’atansa l’hora màgica pels que ens agrada als que portem màquina de fer afotos i el David www.davidtarazaga.com entra en estat catàrtic disparant a tot el que es mou i no es mou.
I lo d’Angkor es majo, hi ha un munté de temples que son no son gaire vells,però gairebé esta tot pel terra. I es que els paletes, arquitectes i aparelladors de l’època eren una mica esgarramantes.
Unes pedrotes com a Sant Paus, sobreposades una a sobre de l’altra i sense pegamento... Ja m’explicaràs!!! Com no han de caure???, Amb la currada que es van pegar picant pedra per aixecar-los!!!
Dos dies seguits de pedalades, exigeix una pausa.
Pausa, però no tanta.
Que es veu que un camió, s’emportat una vintena dels pals que porten la llum al poble i estem tots a les fosques, que ni tant malament, però el més fomut es que al no haver llum, han deixat de funcionar les bombes de l’aigua, i no tenir aigua... això si que es un problema.
Ací fa una torrada de mil dimonis i es sua força. Això... pos com aquell. Però... lo del tigre ja son paraules majors.
Que si no hi ha aigua, allò no es mou de lloc i a sobre es va acumulant i amb la caloreta... os en podeu fer una idea???-
- I més o menys, quan tornarem a tenir llum?
- No sabem
- No teniu un motor?
- Això es cosa del amo
Amb aquest panorama, cal actuar i la busqueda d’hotel amb llum es converteix en l’activitat preferent de la tarda per als guiris allotjats en aquest poble.
Xinos i més xinos, francesos, koreans, japos... maletes amunt, tuck-tuck avall tothom buscant un kilowatt on poder carregar les piles
L’exèrcit a pres cartes i han vingut amb uns quants camions plens de generadors i s’han instal•lat al carrer on es l’activitat comercial i nocturna. Al menys l’hotel quan es fa fosc, ja te llum.
I sabeu que al Mekong hi ha un dofí que es de color rosa?
Si, si!!! A Kratie. Ja gairebé amb la frontera de Laos (Lao pels amics) hi ha aquesta particular bestia.
Una tochada d’hores per arribar a Kratie, han donat per a parlar una estona amb una rusa que viu a Barcelona i parla català, una austríaca que ha fet un curs de cuina a S’Agaró i el Gabrielle, un italià, ex-militar i actualment barman, que a estat un temps estudiant cuina a Biarritz, parla un munté d’idiomes i una llarga historia.
I passejant amb el Gabrielle per Kratie...
- Hay un compatriota tuyo que tiene un restaurante.
La rusa i el seu novio neandertal també estan pel mercat i ens informe sobre la composició de la població que hi ha al poble
- Compatriota?
- Si, un català. Mira el panfleto aquest!!!
- Caram. Si això es a tocà del guesthouse!!!
I com qui no vol la cosa, al cap de no gaire més de quinze minuts, això que apareix un tipo, a sobre d’una mota i amb un plec de papers de color groc a la ma.
- Que sabeu on podeu dinar?
- Tu ets el de Barcelona?
- Osti!!! Com ho saps?
- Es que aquest accent anglès, es de Via Laietana, com a mínim.
L’Andreu, des de octubre de 2012, es a dir fa sis mesos que ha obert un guesthouse a Kratie.
Mekong Hostel & Restaurant
St. Preah Soramrit, nº049
Telèfon 097 83 08 94 ó (+855) 97 83 08 940
www.mekonghostel.blogspot.com
email mekonghostelrestaurant@gmail.com
Recomanacions, faig les justes. Aquesta es una excepció.
Lo que podeu angullir, està molt bo, molt bon preu, del que vaig veure al poble, el més barat i el dormitori, com va dir l’austríaca, esta dissenyat per algú que no es del país i a sobre a viatjat i sap quines son les necessitats dels que anem amb la casa a les costelles.
Disposats a veure el famosíssim dofí de color rosa, dues bicicletes i em tingut que esperar una estoneta, 9 washigtones per ser dos i si som tres 7.
Així que em omplert la barca amb un francès i l’Alex, una Merkel d’ulls blaus atracció de tots els cambodjans de la plaça.
El dofí? A tres quarts de quinze. Vorel, vorel, no es pot dir que no ho haguem fet, però deu ser tímid, atansar-se... com a que no.
Com l’aventura del dofí no ha estat gaire intensa, de tornada l’Alex, ens ha animat la tarda-nit.
- Catacrock. Pufffff!!!!
- Fucking!!!
- Your ruedeitor is pinchadeitor
I l’art de reparar una roda, es de l’època del Bahamontes. Amb un boci de càmara del desguàs, una mica de pegamento i un soplete, al cap de 45 minuts i a les fosques em pogut continuar el retorn cap a Kratie.
Això es tot el que ha donat Cambodja. Un lloc que sense tenir coses espectaculars, es senzill i agradable de veure.
Demà, a la recerca de les petjades de l’ex-director de la benemèrita Roldán, que després de les seves es va refugiar a Laos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada