De Bhamo a Mandalay 8, 9, 10, 11 12 de febrer de 2013.

Hi ha rebudes i rebudes.

Os imagineu una terminal d’aeroport de les dimensions del menjador de casa?

Pos aixinas, es la de l’aeroport de Bhamo. El d’Alguaire, no li te res a envejar. Be, res, res... el número de vols que aterren cada dia, pot ser si, però això no deu ser gaire important.

Un se sent important quan, tots els ulls estan a sobre teu, ets l’únic al que li demanen el passaport i insisteixen en saber on passaràs la nit quan no has tingut oportunitat de fer-ho ni per internet, per descomptat, ni per telèfon, es molt pesat despenjar-lo, ves a saber qui deu ser el tocallonses que vol donar la llauna.

- Serà que em volen pagar l’hotel? Tanta hospitalitat, no em semble normal.

I es que  en aquesta zona del nord de Birmània i ha estomacades i de les bones.

Es per això que fins ací, el guiris, sol podem entrar via aigua (vaixell) o aire (avioneta).

Per la nostra integritat integra integral, o sigui, per seguretat, ens prohibeixen accedir per terra (bus, cotxe, motocarro, mula, bicicleta, U caminant).

I amb aquest panorama, un cop explicat al senyor agent, que no sabia sota quin pont era el millor per protegir els meus ossets de les inclemències de la nit, un senyor poli ha estat l’encarregat d’acompanyar-me en tot moment. Que majo!!! I això, no te preu!!!

I jo els veig pacífics als d’aquest poble. De guiris... no gaires, la veritat sigui dita, i millor, així soc l’estrella invitada, que mola un munté.

Acabat el sopar, el pobre poli em fa peneta, assegut en una cadira, a la porta de l’hotel. Es passarà tota la nit?

Pos si. Un cop esmorzat, a les set de la matinada, i disposat a anar cap al vaixell que en tres nits ens ha de dur fins a Mandalay, aguaito el cap per la porta i el senyor poli, a la mateixa cadira, mig apalancat, agafa les seues eines i a una distancia prudencial, vigila que ningú em faci pupetes i cap l’embarcadero.

Aaaaah!!! Quin vaixell!!!

El Titànic??? Una mala i-mi-ta-ció!!!

Azafates lluint cuixa, el capità a peu d’escala, tot recient pulit, enllustrat, encerat, desinfectat, vaja,  com un quiròfan!!!

Que os penseu? Sirà per peles!!! La casa per la finestra he tirat en aquest creuer!!!

Dotze washingtones he pagat, per dues ratlles pintades a la xapa de ferro de la coberta del vaixell!!!

En tinc una més que els birmanessos, que fan la meitat de llargada que jo i de doble... pot ser, en aquest moment, més de un em guanya. Però bueno, tres nits, es passen en qualsevol lloc, vale?

Si ja l’acollida a Bhamo ha estat estel•lar. Que os podeu imaginar que es això de ser l’únic rostro pálido d’aquesta pastera?

Un xollo!!!! Tothom pendent del que faig!!! Que si em giro, miren. Que si menjo, miren. Que si vaig a fer una cosa personal i intransferible... No em veuen perquè tanco la porta.

Així que tranquils tots, que si em passa qualsevol cosa que fiqui en perill la meva existència, hi ha al vaixell un munté d’ulls que estan pendents de tots els meus moviments i dos metges.

Cert, dos metges. Una part important dels viatgers, son militars que estan destinats a aquesta zona i en hi ha uns quants mal parats.

Al quart d’hora de navegar i amb Bhamo a la vista encara. 

- Sooooooo!!!!

Hi ha tant poca aigua al riu, que la panxa d’aquesta llauna, ha tocat un banc de sorra i no hi ha manera de tirar ni endavant ni endarrere, nomes donem voltes.

Portem ja tres hores així, volta cap a la dreta, volta cap a l’esquerra. Com si fos un ball.

- Hombre al agua!!!!

Hombre al agua??? Però si l’aigua li arriba a la cintura!!!

I dos més que van darrera, i claven un pal a la sorra, i amb una corda...

No puc creure el que veig!!!

Volen moure aquest armatoste de ferro, carregat fins més amunt, tirant d’una corda lligada a un pal que aguanten aquest tres que no tenen mitja castanya???

Doncs si senyors, que no ens em mogut en tot el dia del mateix lloc. Mes valdria ficar-li rodes que pot ser en avencaríem mes. 

Es fosc i demà pel matí, a les sis faran una nova intentona.

La primera nit ha estat tranqui-la. Algú ha begut una mica, però cap cosa a destacar.

De cop i volta....

- Afedemón. Això es mou!!!

Si senyor!!! es veu que el banc d’arena s’ha dissolt per la nit i aquest bruto mecánico, tira avall.

- Iuuuupi!!

Posant en pràctica, el meu altíssim nivell d’angles, m’entenc perfectament amb el sergent South. Tots dos sabem les mateixes paraules...més o menys

- Hello!!

- Hello!!!

- How about you sleeping this night?

- Very well. And you?

- Very well, thank

I així, amb el nostre variat vocabulari, ens em embolicat en una llarguíssima conversa, impossible de transcriure en aquest espai. Però, podeu imaginar.

Em vist com han descarregat el vaixell en la segona embarrancada. Més tard, quan sembla que l’agua ha estat més abundant, l’han tornat a carregar. Els marineritos han tornat a clavar el pal  i a cop de corda han mogut tot aquest munté de ferri. Això si, unes quatre horetes ven bones ens les em passat contemplant el mateix paisatge.

El sergent South, no em deixa pagar ni un cafè, m’ha convidat a sopar, a esmorzar, i en una de les aturades que ha fet el vaixell per carregar encara més la seva meliguera...

- Stop!!!! Here I pay, ok?

I acoxant el tarro, 

- Ok 

Però me l’ha tornat a fumbre. Jugar a camp contrari, i en aquests llocs que no han vist a un pell blanca, ves a saber des de quan, i que no parlen altra cosa que el que parlen, altre cop em quedo amb els mateixos diners a la butxaca.

- Sergeant my. Which is that this could not be. I also want to pay a little, I have this bunch of monopolist and to me I have to spend before leaving this country. Understand?

- Yes, yes

- Well, look. Do the following. When I come to Yangon, I give you a phone golpeitor and go to dinner or lunch, do you prefer?

- Lunch.

- Pos mestas pointing here and your phone number i Monday i golpeitor the phone and go to restauranteitor

D’aquesta manera, he pogut tranquil•litzar la meva consciència.

I el vaixell vaaaaaaaaaaaa tirant avall, a la seva marxeta, xino, xano. Sense estressar-se eh!!! No fotem!!! Tot i que portem quatre dies i encara ens en falta un, com a mínim, per arribar al nostre destí.

Aquesta nit, ha hagut moguda.

Dues hores feia que estaem entregats tots a Morfeu, quan han vingut a buscar al sergent South.

Després de fer-se el longuis, ell i els seus tres companys també sergents, una barca els ha vingut a buscar

- What happens Sergeant?

- We must return to Bhamo

- Only you four?

- Yes

- CAXIS!! And why?

- Let Bhamo, but on Monday I will be in Yangon and go to lunch

- Ok. I call

I total, que pel mòdic preu de 12 washingtones, no han estat, tres, ni quatre. Cinc!!!. Cinc nits per arribar a Mandalay, sobre una planxa de ferro, menjant arròs i pollastre i pollastre i arròs, cuinat amb l’aigua del riu, que menos mal que tot ho fiquen al foc, utilitzant unes dutxes, per anomenar-les d’alguna manera i de lo altre, millor ni os o dic i envoltat de birmanesos, que han estat uns bons companys de viatge i que no han tret ni un sol minut la seva mirada de sobre meu.