I em montat un chicken!!!
Com poden pensar que no comentarem el preu que em pagat per fer el treck fins al Inle Lake?
Disfrutant de l'esmorzar, amb dues italianes, dues que duien els morros rojos com a pebrots i dues espanyoles, la Carme de Alcorcón i la Alicia de Palencia, en un rampell de genialitat, la pregunta del milió;
- Quanto has pagado por el treck?
- Ya se que he pagado más que Alicia, 51.000 rupis
- Las francesas han pagado 35.000 i nosotros nos han pedido 40.000
A tot això, la dels morros com a pebrots, se li han ficat uns ulls com a plats ja que li han demanat pel mateix 60 US, pega un bot de la cadira, que casi es treu els ulls amb les popes, es fica de peu amb les mans a la cadera i reclama la presencia del “hermano mayor” de la saga dels del Lily Guesthouse
- What happens? What is this?
- BoyYou do not know the one that awaits you, from me to you m'esfumarieitor here.
No se pas que li ha dit la dels morros, però ha començat a cridar i a moure el braços com un moli
- You are crazy, you been wanting in the promise that I you made not say the price yesterday.
- If you you're crazy. You think we ruqueitors? Why not we talk?
- They pay less because your guide is worse and the food is not so good.
- So, if this is so, because I can not talk about money? You are a mentiroseitor. Bandarreixons! I want my money!
- Mr, come and sit you tell
- Give me my money!
- This is not possible, since I purchased the food.
- Well tomorrow guardeitor, who did not pass anything
- Oh Mr, come and talk to here
- That I do not want to talk, give me the money. I'm not interested in your services. D'acuerdeitor?
I es que els birmans, com a tot arreu on arriba el turisme, s’han acostumat als diners fàcils i no tenen esme a l’hora de remenar els dollars.
Tot i això, en hi ha que els principis i els diners els tenen separats. Els de passaport espanyol em estat els únics que no ens em deixat seduir per la temptadora última oferta, em agafat el diners i en qüestió de minuts em trobat un nou guia i un nou treck, que a sobre, se’n surt de la ruta que fa la majoria de la gent.
Es tracta del Jonhatan (o te portas bien, o te borro del taekondo). Un individuo que segons diu a estudiat als USA, no se pas, i que tracta als seus empleats com si fos un patriarca.
I l’em encertat.
Caminar per llocs solitaris, trobar-te amb dones que fan la recol·lecció del té i de tant en tant algún guiri entrat en anys
- Txai, Txai???
- Oh!! Es per mi?
- Txai, Txai???
En un plat de porcelana, com els que hi havie a casa de les padrines, m’ofereix el té que acaba de preparar. Així que com un cavall, m’amorro al plat i cap a dintre, que tot omple.
Ni miraments ni pamplines, tot això son vacunes, je, je, je!!!
O fer un trajecte entre les vies del tren. Que Déu n'hi do, pobre tren!!! Si es que em donen ganes de ficar-me a la cua per donar-li una empenta.
La velocitat es tan poca, que dona temps de baixar, fer un riu, i tranquil, que encara no ha arribat l’última vagó.
Arribar a un poble, per l’estació de tren, però en lloc de amb tren, caminant, te el seu encant.
Amb l’aixeta d’aigua per omplir els diposits de les màquines de carbó en primer terme, els diferents canvis d’agulla plens d’herva, l’edifici ple de botiguetes. No en deuen de passar gaires i els que passen, no deuen tenir problemes de frens per aturar-se.
Com la velocitat d’alguns dels integrants del grupet, es... com la del tren, anem justets de temps. Però clar, el temps es per fer coses, no? Perquè cal correr?
El nostre monjo anfitrió, ens localitza a una hora del seu monestir. Ell va amb moto, te les dents vermelles porta un casc a la moda del pais i l’Alicia diu que fa cara de viciós. Jo, li veig cara ge Gila també.
Així que arribem al nostre “hostel” a la mateixa hora que els pagessos i pagesses tornen cap a casa, amb les carretes tirades per bous, plenes de fusta, canya o el que sigui que han estat fent durant el dia
Estem en un monestir, els quatre solets, amb quatre monjos, el Chicken Bo (guia) i el cuiner.
I el sopar ha estat del més distret.
Amb botella de rom inclosa, el Chicken i el cuiner, han claudicat i al final s’han assegut amb nosaltres a taula i el primer ha començat a contar chistes en un macarronic angles. No em entes de la missa la meitat però ens em petat de riure amb les cares que ha ficat, producte de la seva particular manera de parlar i del rom que ja circula per les seves venes.
A un li ha donat per explicar chistes i el cuiner, no sap on es.
La bronca que li ha soltat el monjo, per arribar en aquest estat, es de les de llibre. Es veu que l’ha trobat, tirat al mig del camí.
El monjo em veu amb l’ordinador escribint i...
- Ah!!! Internet, internet!!!!
- Que no avi, que ací no hi ha internet, que sol estic escrivint.
- Ah!!! Dollar, dollar, dollar, que la teulada s’ha d’arreglar.
- Au passa i ves a dormir que ja es tard.
L’Alicia, li agafa un atac de riure, no se pas perquè i no hi ha manera de que pari
El gat, també sembla que ja en te prou per avui i ja deixa de passejar per la mega sala,
Avamba!!! Bona nit que demà toca caminata altre cop.
2 comentaris:
La última foto del nenet i la de la senyora que mira cap dalt les trobo genials!!.
Molt negociador et veig.
I el monestir amb aquests monjos...AUTÈNTIC!!!
Cuida't!!!
que bo oscar!!!! cada dia em fas riure quan et llegeixo!! i com sempre les fotos xulissimes i naturals! m'encanten perque es pot palpar la vida d'aquesta gent!! molts petonets i cuida't!!!
Publica un comentari a l'entrada