
-Aguaita!!!
Mira aquest Harry Porter, porta un llit sencer, macis i amb el somier de
fustes!!!-
Quins
trons!!! Calçat amb unes xancles, o sigui Adidas Moisès, carrega amb un munt de
fustes muntades, es veu que ací lo de l’Ikea encara no ha arribat, i per uns
llocs que ... per veure-ho.
-Voy
a mirar a ver como está-
-Cómo
es de ancho?-
-Así
(amplada de la cadera)-
-La
(quatre lletres) que parió!!!-

Cada
cop costa més respirar. Be, respirar, respirar, o fem al mateix ritme, però a
l’aire li falta octanatge.
Aguaita,
el Camp Base es allà.
Casun
l’olla!!!, Si estan fent un “Parador Nacional”!!! Ja os podeu imaginar per on
es el llit que duia el Harry porter.

Òndia
nène, això es fort, molt fort, per arribar al llac em de pujar als 5000 metres
i el Joan te la meitat d’anys que jo i puja com una moto.
Son
dues hores de pujada, poc a poc i bona lletra.
A
cada revolt miro de mullar-me la boca, la gola es com una catifa, no hi ha
manera de tenir-la humida.
Una
parelleta d’israelianos em diuen que has sortit de C.B. a dos quarts de set. Caram!!!
I jo em pensava que estava fotut!!!
Au
venga!!! Fem l’últim tram de la pujada
més o menys al mateix ritme mentre ja hi ha gent que baixa amb un
somriure d’orella a orella i a un pas... El que duc jo es d’uns 25 metres per
minut. Si, si, 25 (vint-i-cinc) metres cada seixanta segons i no puc anar més
ràpid a no ser que deixi el fetge i alguna cosa més
-Where
is the lake?-
-Lake
is five minutes-
Allaaaaaa,
a sobre d’uns rocs plens de banderetes amb pregàries budistes veig al Joan amb
els braços oberts i fent senyals.
-Creia
que no arribava-
-Be,
ara ja ets ací i ho has aconseguit-
-Buaaaaaaaaaaaa,
bua, bua buaaaaaaaaaaaaaaaa!!! (com una Magdalena)-
-No
et pensis, que a mi també m’ha caigut alguna llagrimeta-
Doncs
ara, a gaudir una estona “Espartanos” ens fotrem un milk te, immortalitzarem
aquest moment amb les nostres Nikonessss i cap al C.B. a fer relacions
internacionals.
Quin
plaer això de baixar!!! Quina diferencia!!! Si semblo jove i tot!!!
-Nen!!!
Vine cap ací-
-Dos
plats de “noodles”, que o em de celebrar i una botella d’aigua-

Mira
per on, al cul del Món, ens trobem al Dani, un xicot d’Andorra, que ha vingut
amb altres tres, que ens em creuat a la baixada, i que porten unes setmanes
visitant l’India i el Nepal.
-Que
no puges?-
-Tinc
mal als peus i millor que descansi-
-Doncs
el que pugen, ja es poden donar pressa, que això es fa fosc de cop-
-Si,
ja. Son unes màquines. Ho faran!!!
-Vaig
a fer la “siesta”-
Ací
la shower es natural, es a dir, al riu.
No
foteu que ens em de ficar ací dintre, a 4.100 metres!!!
Donades
les circumstancies, no hi ha més remei, la suor es fa crosta i s’ha d’eliminar
que la desbarbadora la he deixat a Lleida
Sota
el pont i tal com vaig venir al Món, una capbussada en aquestes aigües.
-Tant
me fa, el que no faré es mullar els pantalons, que ací no s’eixugaran-
Passem
les últimes hores al petit menjador, escalfat per una estufa que fa més fum que
escalfor, jugant a cartes amb els andorrans i explicant les nostres proeses.
Aquest
ha estat un dia per recordar, al igual que el d’ahir, però per altres motius.
Espero demà un dia més tranquil.

2 comentaris:
Quins paisatges més bestials!! Quines fotos....
jodeeeeeeerrrrrr!!!!!
Publica un comentari a l'entrada