Divendres 28 de setembre Pisang (3200 m) a Shere Kharka)

Comença el dia amb una noticia que ja m’esperava, pendent de la materialització de la mateixa, farem dia a dia.

Amb l’alegria que ens caracteritza comencem a caminar com si fos el primer dia. Manang es a tocar nois i ens espera el Tilicho Lake, per si no sabeu, el més alt del Món a 4.919 metres (je, je, je!!! si arribo ja tindré els dos més alts, aquest i el Titicaca 3.812 m)

Em d’alleugerar pes, això no serà fàcil i amb mitja muda, el sac de dormir i el raspall de dents en tenim prou, total son dos nits les que passarem fora.

Amb el de BilbaU i el les comarques de BCN, anem a conquerir el Tilicho Lake

-Nois, em de començar a caminar, ens queden cinc hores de llum i em d’arribar a Shere Kharka-

-Comemos y nos vamos-

-Mejor tomamos algo ligero y empezamos a andar-

-Dacuerdo (tojunto)-

Toblerones i alguna coxinada més fem prou per arribar a fer nit

I clar, com som molt espavilats, que tenim memòria fotogràfica, arribem a Kangshar i...

-Derecha o izquierda?

-Hay dos caminos, el que va por arriba y el de abajo es más fàcil-

Doncs el més fàcil oi? Si, si!! El més fàcil!!! Lo de la memòria fotogràfica val si abans has mirat un mapa, però aquest no ha estat el cas, així que ens em anat a l’esquerra i finalment en fet cap al riu.

Deducció, si anem contra corrent, el riu puja, arribarem al llac. Anem be!!!

Ruuuuuuuuuuuuuuuuucs!!! A les dues hores i mitja ja teníem que haver arribat al refugi, i d’aquest, ni camí, ni res que se li sembles, es veia per en lloc, ni els peixos fan la nostra ruta.

Que res, que ens em proposat descobrir una nova via per arribar al Tilicho, la dels imbecils!!!

-A dalt  es veuen banderes i son d’un temple. Si hi ha un temple deu haver un camí-

Renoi i renoi!!! I que baixin també tots els sants, que hi ha un desnivell de més de 300 metres i per ací no es veu per on pujar!!!

Amb el cul ja amb símptomes d’evacuació incontinguda, perquè el Sol cau com una pedra al buit... Amunt!!!

Pujant a quatre grapes, per una paret de pedra fruit d’esllavissades, entre matolls, punxes, arbres, alguna patinada, més d’un susto que me’n vaig cap al riu altre cop, no he pujat mai per un lloc en aquestes condicions, mirar enrere, feia por, així que bufar, suar i l’angoixa de no saber si ens en sortirem d’aquesta.

Tan malament o em vist que imaginava els voltors a sobre nostre, pensant-se que ja tenien el sopar assegurat. Però aquest no saben amb qui es juguen els diners.

El de Sant Cugat, com el Spiderman, que cabró, el de BilbaU que es una bestia i jo que soc un capgròs, tenim alguna cosa més que por, així que fugiu d’ací i aneu a pasta fang!!!

-Joan, sisplau, no em perdis de vista-

El Galder per altra banda es desvia uns metres i a la poca estona ja ni se’l sent.

Al cap de uns 90 minuts i amb l’última claror del dia, estem per sobre del temple i ...

-Òscarrrrrrrrr, el camí es ací-

Ja no em podia aguantar ni els pets, a punt de caure esgotat trec forces de no se on i finalment ens trobem tots tres a peu de camí i a cinc minuts de l’alberg

-Joder, jo pensaba que os habiais caido. Os estaba llamando i no contestabais..., caguen la mar!!!-

-Pos yo tambien pensaba igual. Y éste, que sube como el Spiderman-

-Estoy de arañazos y tengo pinchos clavados por todos los sitios-

Així com el Sol cau, la temperatura també o fa. Afanem-nos, anem cap a l’alberg i d’això ens en recordarem tota la vida.

Avamba!!!